Constituït el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya

El passat 23 de Juliol a Mataró es reuní el Plenari de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya; reunió en què s'aprovaren tres resolucions i s'escollí al Comitè Nacional de la Federació. Des del col·lectiu Joan Comorera de la FJCC us volem transmetre aquestes resolucions, que podeu trobar a la pàgina de la Federació a Catalunya, http://federaciocatalunya.tk/:

Resolució sobre la Constitució del Comitè Nacional:


"Avui, dia 23 de Juliol, a la ciutat de Mataró, es constitueix el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). La constitució del Comitè Nacional és un pas endavant per a la Federació, en tant que esdevè un salt qualitatiu per al desenvolupament, tant ideològic, com polític i organitzatiu, d’aquesta.

El Comitè Nacional estarà constituït per les següents comisions, les tasques de les quals seràn coordinades per la Secretaria Nacional:

• Comissió d’organització i finances: s’encarregarà de l’organització dels militants i simpatitzants de la Federació, de l’establiment de nous col·lectius, relacions amb altres organitzacions, de l’organització d’actes, així com del finançament de la Federació.

• Comissió d’agitació i propaganda: dissenyarà i el·laborarà tota la propaganda de l’organització: des d’octavetes i imatges fins a la maquetació de l’òrgan d’expressió, així com de la redacció dels articles que ompliran les pàgines de l’òrgan en qüestió. Ara bé, aquesta Comissió s’encarregarà únicament de dissenyar la propaganda a nivell general, a nivell de Catalunya. Evidentment, no substituirà el paper de les comissions d’agitació i propaganda de col·lectiu, la propaganda que surti de les quals ha de tenir un caràcter més concret, específic, a fi i efecte que aquesta pugui ser rebuda amb bons ulls pels joves i estudiants, per a que aquesta propaganda posi en el punt de mira els problemes concrets d’un col·lectiu d’estudiants o joves en concret, per a que els joves a qui vagi destinada puguin identificar-se amb el missatge.

• Comissió de formació ideològica: al seu càrrec no només serà la formació ideològica i política de tots i cadascun dels camarades d’acord amb el pla de formació de la Federació, sinó que també serà la comissió que s’encarregarà de corregir, ideològicament parlant, tots els errors que puguin haver-hi als articles i comunicats. També prendrà part activa en el debat amb d’altres organitzacions, debats que es promouran des de la Federació, car entenem que el debat i la lluita entre les diverses concepcions que del marxisme-leninisme es tenen és un dels millors procediments per a combatre de manera implacable el revisionisme i l’oportunisme, en totes les seves vessants, així com per elevar, al mateix temps, el nivell polític i ideològic de la militància.

• Comissió de moviment estudiantil: és l’equivalent de la comissió de moviment obrer del Partit, només que traslladat a l’àmbit dels estudiants. Les tasques d’aquesta comissió seran, doncs, coordinar l’actuació dels camarades al moviment estudiantil, vetllar per la construcció i consolidació de les assemblees d’estudiants al si dels centres d’estudis, ja siguin de secundària i batxillerat com universitats o altres centres.

Aquestes seran, a grans trets, les comissions que formaràn, per ara, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). Amb el futur desenvolupament de la Federació i l’ingrès de joves obrers i estudiants a la mateixa, apareixeràn noves qüestions que la Federació haurà de tractar, com pot ser la qüestió del moviment obrer, la qual no ens hem de plantejar, car no contem a les nostres files amb joves obrers i suposaria una desviació d’esforços, quelcom que no podem permetre’ns."

Resolució sobre la qüestió nacional:


"Abans de tractar quelcom tant complex com és la qüestió nacional, és precís definir què entèn el socialisme científic per “nació”, quines característiques essencials considera aquest que presenta tota nació, a fi i efecte de poder ser considerada com a tal, car es tracta, com digué el camarada Lenin, d’un dels temes més importants del marxisme.

Així doncs, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya assumeix com a pròpia la definició de nació que el camarada Stalin va plantejar a la seva obra El marxisme i la qüestió nacional, car entenem que és una definició completa i que es fonamenta en els principis del socialisme cientíc:

“Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta dins la comunitat de cultura.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

La nació és un procès històric, amb un inici, un desenvolupament, i un final. Les nacions, doncs, no han existit sempre, ni són imperibles. Ara bé, si assegurem que les nacions són un procès històric, i evidentment ho són, han de tenir un començament, ha d’haver-hi alguna època històrica en què la nació comenci a despuntar.

Una de les premises del socialisme científic, en tant que la seva filosofia és el materialisme dialèctic, és la que Marx esbossà al Prefaci a la seva obraContribució a la crítica de l’economia política:

“El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser sinó, pel contrari, l’ésser social és el que determina la seva consciència.” Karl Marx, Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política, 1859.

És a dir, que tot mode de producció genera un determinat tipus de consciència social. Ara bé, no de manera mecànica, sinó de manera gradual, car la creació d’aquesta consciència social es tracta d’un procés. De la mateixa manera que, per exemple, l’aparició del capitalisme no és uniforme, no és homogènia, l’aparició de la consciència que aquest mode de producció genera tampoc es dóna de manera automàtica, sinó que va penetrant gradualment dins la consciència social, combatent, moltes vegades, les antigues concepcions sorgides arran del mode de producció feudal.

És amb l’aparició del capitalisme que comença a parlar-se d’Estats-nació i de processos de formació nacional. No en va és a partir de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX que molts teòrics comencen a plantejar-se el fet nacional als seus assajos. Ara bé, això no vol dir que anteriorment no s’hagués fet servir el terme nació. S’havia fet servir, cert, però amb un significat diferent al que s’entèn avui dia: a l’època de l’Imperi romà, per exemple, nació eren totes aquelles tribus, germàniques en la seva majoria, que no havien estat sotmeses a l’autoritat de Roma; a les universitats medievals, on els ensenyaments es cursaven en llatí, els estudiants s’agrupaven per nacionalitats, segons el seu lloc de procedència.

En ambdòs casos trobem, doncs, una similitut: el terme nació servia per a designar a unes tribus o individus segons el seu lloc de procedència geogràfica, i res més. El concepte de nació que trobem a l’Edat antiga i medieval no va més enllà d’aquests fets. Tot i això, és ben segur que la consciència nacional va anar prenent les seves primeres formes, molt imperceptibles encara com per a ésser denominades consciència nacional, durant aquests primers temps.

Si les nacions, com hem vist, no van formar-se ni durant l’Edat antiga ni durant la medieval, és a dir, no van estar lligades al mode de producció esclavista ni feudal, això ens porta a la tesi segons la qual és durant el capitalisme que comencen a sorgir les nacions.

“La nació no és simplement una categoria històrica, sinó una categoria històrica d’una determinada època, de l’època del capitalisme ascensional. El procès de liquidació del feudalisme i de desenvolupament del capitalisme és, al mateix temps, el procès en què els homes es constitueixen en nacions. Així succeeix, per exemple, a l’Europa occidental. Els anglesos, francesos, alemanys, italians, etcètera, es constituïren en nacions sota la marxa triomfal del capitalisme victoriós sobre el fraccionament feudal.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

Així doncs, podem veure com les nacions comencen a afirmar-se com a realitat nacional a l’època del capitalisme ascensional, del capitalisme premonopolista. La classe que impulsa i dirigeix el capitalisme ascensional és la burgesia. És evident, doncs, que el desenvolupament de les nacions va de la mà del desenvolupament del capitalisme, que és impulsat per la burgesia.

“El mercat és la primera escola en què la burgesia aprèn el nacionalisme.”Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

Aquesta tesi és clau per a comprendre el nacionalisme en tant que element de la superestructura engendrada pel capitalisme en la seva fase premonopolista, ascensional. En tant que element de la superestructura, el sentiment nacional cala no només en la burgesia de cada país, sinó també, i sovint més profundament que en les classes explotadores, entre el proletariat i les classes populars.

I això és, evidentment, el que ha passat a Catalunya, a la nostra nació. El nacionalisme, impulsat primer per la burgesia catalana, ha calat entre les àmplies masses treballadores i joves del nostre país, fent que la lluita per l’alliberament nacional esdevingui quelcom que no podem ni hem de defugir.

“Nosaltres no som nacionalistes. Nosaltres som internacionalistes, i pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.

Aquestes paraules del camarada Joan Comorera van ser justes en el seu moment i ho són en el moment actual. Per què només els internacionalistes podem i hem de resoldre el problema nacional? Perquè nosaltres enfoquem el problema nacional des del punt de vista de la classe obrera i dels sectors populars, perquè nosaltres ens basem en el socialisme científic a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, no només per comprendre-la, sinó per a poder transformar-la.

Avui dia no és cap enigma per ningú que l’oligarquia catalana es troba plenament integrada en la dictadura de classe de l’oligarquia financera espanyola. Les friccions que a vegades poden existir entre una i altra oligarquia constitueixen simples disputes pel que fa al repartiment dels beneficis.

Ara bé, l’oligarquia financera catalana, com tota classe social, no es troba exempta de contradiccions. Trobem al seu si dues tendències principals: l’obertament separatista, representada per grups com Democràcia Catalana o Solidaritat per la Independència, els quals aposten per una “Catalunya independent integrada dins de la Unió Europea”; i la regionalista, que únicament vol una quota major d’autogovern sense sortir de l’Estat espanyol, representada aquesta per CiU i alguns sectors del PSC. Hi ha una tercera tendència, vacil·lant, indecisa, que es troba entre ambdues posicions: parlaríem aquí d’ERC i de IC-V, que per la seva composició majoritàriament petit-burgesa, mantenen una posició vacil·lant pel que fa a la qüestió nacional.

El que és comú a totes elles és que utilitzen la qüestió nacional en benefici dels seus interessos de classe, en benefici dels interessos de la burgesia catalana. És una utilització de la qüestió nacional hipòcrita i oportunista, en benefici del capitalisme, de la dictadura de l’oligarquia financera sobre la classe obrera i els sectors populars de Catalunya.

És ben clara, doncs, la posició respecte la qüestió nacional que mantenen els diversos sectors de la burgesia catalana: la qüestió nacional els és indiferent, i l’utilitzaran únicament i exclusivament si l’ús d’aquesta comporta un augment dels beneficis i una major opressió sobre la classe obrera catalana.

Quina posició hem de tenir nosaltres, fills d’obrers, que en un futur engrossarem les files del proletariat? Primer de tot hem de definir, clarament, quin és el marc de la lluita de classes a l’Estat espanyol. Les agressions que la classe obrera rep al conjunt de l’Estat espanyol són dutes a terme per l’oligarquia financera de manera conjunta. Les agressions són a nivell estatal, per bé que després puguin accentuar-se a nivell nacional, com bé passa a Catalunya.

Si l’agressió de classe és, doncs, estatal, hem de respondre, també, dins aquest marc estatal. Però no només per això, sinó perquè limitar la nostra lluita pel socialisme i per l’alliberament nacional a Catalunya esdevindria una traïció cap al proletariat espanyol, i cap els altres proletaris d’altres nacions que es troben oprimits no només per l’oligarquia financera espanyola, sinó també per les seves respectives oligarquies financeres nacionals. Esdevindria, en definitiva, una renúncia al principi de l’internacionalisme proletari, quelcom que no estem disposats a fer.

“Per a nosaltres, comunistes, el principi bàsic del qual es deriven els altres és aquest: el problema nacional i colonial ha d'ésser considerat sempre amb connexió indissoluble amb el problema general de la revolució proletària.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.

En tant que comunistes, busquem la revolució proletària, la dictadura del proletariat, que camini cap al comunisme. En tant que catalans, busquem l’alliberament nacional per a la nostra classe obrera en particular i per al poble de Catalunya en general.

Som ben conscients que sense el socialisme, l’alliberament nacional esdevindrà un canvi d’explotadors: un canvi d’un explotador espanyol per un de català. I nosaltres no busquem això, sinó que busquem el fi de les opressions: tant la social com la nacional, ambdues exercides per l’oligarquia financera, sigui espanyola o catalana.

Així doncs, entenem que el marc de la lluita de classes és estatal, i per a poder combatre hem d’enquadrar-nos en una organització estatal: aquesta és la FJCE. Aquest combat, però, té dues cares: per un costat, l’alliberament social, el derrocament del capitalisme i la instauració del socialisme, de la dictadura del proletariat; per l’altre, l’alliberament nacional, la llibertat per a que la classe obrera catalana devingui en classe nacional i pugui determinar lliurement el seu destí, exercint el dret a l’autodeterminació de les nacions, que és, en última instància, el dret a la separació política i a esdevenir un Estat independent.

El socialisme no esdevindrà complet sense l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions; el dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions no esdevindrà complet sense el socialisme."

Resolució sobre els presos polítics:


"Tot Estat és un instrument de repressió en mans d’una classe social que l’empra per a oprimir d’altres classes, a fi i efecte d’imposar els seus interessos per sobre dels d’aquestes. Aquesta tesi marxista és completament certa, i és quelcom que pot veure’s dia a dia. Per posar un exemple recent, des de l’última vaga general realitzada el 29 de Març passat, han estat detingudes, només a Catalunya, més d’un centenar de persones.

Davant aquesta onada repressiva, molta gent s’ha posat les mans al cap i s’ha indignat dient: “Ja tornem a tenir presos polítics.” Nosaltres, com a comunistes, hem de respondre amb un NO clar i ferm: no tornem a tenir presos polítics, tenim més presos polítics.

Els presos polítics en aquest país porten existint des del 1939 fins avui dia. La mal anomenada transició, que va ser, en definitiva, un rentat de cara del règim feixista davant la crescuda que estava tenint el moviment obrer i comunista l’Estat espanyol, no va donar l’amnistia tantes vegades demanada per les masses, sinó que va alliberar uns quants presos, mentre que en va mantenir d’altres a la presó, intensificant la repressió sobre ells: tortures, maltractaments de tot tipus, dispersió de presos i aïllament respecte les famílies van ser mesures que els carcellers del règim sobre els presos polítics, arribant moltes vegades fins a l’extermini físic del pres en qüestió.

Cert és que, al Codi Penal, no es contempla legalment la pena de mort ni la cadena perpètua. Però la realitat és una altra: tortures que acaben en assassinats i llargues condemnes a les quals succeeixen unes altres amb càrrecs tant inexistents com el d’”autor por omisión”, aplicat al Camarada Arenas, Secretari General del Partit Comunista d’Espanya (reconstituït) [PCE(r)], en relació amb el segrest de l’empresari Publio Cordón per part dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO).

Però això no és tot: no només es condemna a aquests lluitadors a morir entre reixes, allunyats dels seus companys i de la seva família, també se’ls nega l’assistència mèdica, com moltes vegades han denunciat els presos polítics del PCE(r), per exemple. Així doncs, es donen casos de presos amb greus malalties degeneratives, que precissarien d’un tractament mèdic immediat el qual se’ls nega, que resten agonitzants a les masmorres de l’Estat.

Tot i això, la repressió contra els comunistes no s’atura a les presons: exemples recents són el del militant de Red Roja detingut a Cadis i el dels tres militants de la FJCE brutalment copejats i apallissats per la Policia Nacional a Jaén.

Però l’oligarquia financera, que va veient com la seva dictadura de classe trontolla davant les explosions espontànies de ràbia de les masses, ja no es contenta amb empresonar a comunistes, anarquistes, independentistes i antifeixistes en general; ara empresona fins i tot a sindicalistes, com és el cas de Laura Gómez, militant de la CGT empresonada arran de la Vaga General del passat 29 de Març.

Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya ens solidaritzem amb tots els presos polítics i exigim la seva immediata llibertat."

Més informació »

L'heroica lluita dels miners: exemple de resistència i dignitat

L'heroica lluita dels miners: exemple de resistència i dignitat

Amb aquestes línies que segueixen, així com ja ho hem fet anteriorment amb diverses imatges, volem donar tot el nostre recolzament i els nostres ànims als companys miners, que no desisteixen en la seva lluita, que dura ja més de 20 dies i està a punt d'assolir el mes d'heroica resistència pel seu futur i el dels seus fills; el mes de continus enfrontaments contra les forces de repressió del règim, que, com enviar antiavalots d'altres punts de l'Estat no sembla suficient, ara es dedica a fer maniobres militars a les comarques mineres, en una clara provocació cap als companys miners.

La lluita dels miners, però, està destinada al fracàs sense la unió de tota la classe obrera; perquè l'ofensiva no és només contra els obrers de la mineria, l'ofensiva és ja generalitzada: l'oligarquia financera de l'Estat espanyol ataca, de manera sistemàtica, al proletariat, sigui quina sigui la seva nacionalitat, i sigui quina sigui la seva branca industrial.

Aquest és un combat que ens incumbeix a tots, un combat que no podem defugir, car esdevindríem còmplices de l'Estat terrorista i de la seva ofensiva generalitzada contra el conjunt de la classe obrera.

Li queda alguna sortida, al proletariat, davant aquesta ofensiva monstruosa que l'oligarquia financera i les seves titelles, els polítics, estan llançant sobre tots nosaltres? Evidentment que sí! La sortida que té el proletariat és només la lluita organitzada i disciplinada contra l'actual sistema d'explotació i opressió, en que cada cop menys mans acumulen la riquesa que tots nosaltres, els treballadors, produïm.

Aquesta lluita organitzada i disciplinada del proletariat no pot quedar, de cap de les maneres, limitada només a l'àmbit concret, a l'àmbit sindical: com hem dit més amunt, el conflicte no és ja de tal o qual empresa o de tal o qual sector; no: el conflicte és de tota la classe obrera, i com a classe hem de respondre.

És hora, doncs, d'organitzar-se, és hora de fondre tots els Comitès d'Empresa, Delegats de personal, Assemblees de Treballadors i Assemblees Populars en un Front Únic del Poble que, dirigit pel Partit Comunista, esclafi el capitalisme i ens porti a la dictadura del proletariat, a la nostra societat, la dels treballadors, al socialisme.

Visca la lluita dels miners!

Visca la lluita de la classe obrera!

Per l'Assemblea de Comitès, Delegats i Treballadors (ACDT)!

Pel Front Únic del Poble (FUP)!

SOCIALISME O BARBÀRIE!

FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

---------------------------------------

La heroica lucha de los mineros: ejemplo de resistencia y dignidad

Con estas líneas que siguen, así como ya lo hemos hecho anteriormente con varias imágenes, queremos dar todo nuestro apoyo y nuestros ánimos a los compañeros mineros, que no desisten en su lucha, que dura ya más de 20 días y está a punto de lograr el mes de heroica resistencia por su futuro y el de sus hijos; el mes de continuos enfrentamientos contra las fuerzas de represión del régimen, que, como enviar antidisturbios otros puntos del Estado no parece suficiente, ahora se dedica a hacer maniobras militares a las comarcas mineras, en una clara provocación hacia los compañeros mineros.

La lucha de los mineros, sin embargo, está destinada al fracaso sin la unión de toda la clase obrera; porque la ofensiva no es sólo contra los obreros de la minería, la ofensiva es ya generalizada: la oligarquía financiera del Estado español ataca, de manera sistemática, al proletariado, sea cual sea su nacionalidad, y sea cual sea su rama industrial.

Este es un combate que nos incumbe a todos, un combate que no podemos rehuir, puesto que aconteceríamos cómplices del Estado terrorista y de su ofensiva generalizada contra el conjunto de la clase obrera.

¿Le queda alguna salida, al proletariado, ante esta ofensiva monstruosa que la oligarquía financiera y sus títeres, los políticos, están lanzando sobre todos nosotros? ¡Evidentemente que sí! La salida que tiene el proletariado es sólo la lucha organizada y disciplinada contra el actual sistema de explotación y opresión, en que cada vez menos manos acumulan la riqueza que todos nosotros, los trabajadores, producimos.

Esta lucha organizada y disciplinada del proletariado no puede quedar, de ninguna de las maneras, limitada sólo al ámbito concreto, al ámbito sindical: cómo hemos dicho más arriba, el conflicto no es ya de tal o cual empresa o de tal o cual sector; no: el conflicto es de toda la clase obrera, y como clase tenemos que responder.

Es hora, pues, de organizarse, es hora de fundir todos los Comités de empresa, Delegados de personal, Asambleas de Trabajadores y Asambleas Populares en un Frente Único del Pueblo que, dirigido por el Partido Comunista, aplaste el capitalismo y nos lleve a la dictadura del proletariado, a nuestra sociedad, la de los trabajadores, al socialismo.

¡Viva la lucha de los mineros!

¡Viva la lucha de la clase obrera!

¡Por la Asamblea de Comités, Delegados y Trabajadores (ACDT)!

¡Por el Frente Único del Pueblo (FUP)!

¡SOCIALISMO O BARBARIE!

FEDERACIÓN DE JÓVENES COMUNISTAS DE CATALUÑA (FJCC)

Més informació »

La condemna indefinida de la classe treballadora

La condemna indefinida de la classe treballadora

Avui, dissabte 9 de Juny, els treballadors hem d'aguantar un altre brutal atac de la burgesia europea, una altra soga més al coll de les presents i futures generacions que, amb la suor del seu treball, hauran de pagar aquest atracament que camuflen com un rescat a tot el país, quan no és més que una injecció de diners públics, de tots nosaltres, per a les entitats bancàries, centres de poder econòmic del capitalisme i culpables d'aquesta situació.

Els obrers, joves i veterans, no donem crèdit. És inconcebible que la classes treballadores hagin de carregar amb la llosa d'un “préstec” tan enorme, que a més, no va a parar ni tan sols a nosaltres mateixos, condemnant també a la joventut obrera i estudiant, d'avui i de demà, a estar hipotecada per a tota la vida per la cobdícia d'aquests criminals. Aquesta és l'única paraula que pot definir aquest sistema: CRIMINAL, que dedica més de 100.000 milions d'euros a salvar a la banca espanyola, quan amb tan sol un 45% d'aquests diners podria bastar per eradicar totalment la gana al món.

Per si no fos poc, les titelles de la burgesia, els gossos lacais d'aquests criminals, titllen aquestes mesures com la salvació per tots nosaltres. Ens venen aquest atracament com si fos el negoci del segle, com si el capitalisme estigués regalant-nos un salvavides a totes les famílies asfixiades per la crisi.

Què sabran ells de crisi!? Què sabran ells de l'agonia que sofreix la classe obrera per arribar a fi de mes!? Com poden tenir tan poca vergonya i especular amb el nostre futur i el dels nostres fills!?

Cal parar-los els peus! L'avarícia del capitalisme tocarà la seva fi només quan la classe treballadora s'adoni que el capitalisme ens necessita, però nosaltres a ell no ho necessitem per absolutament gens. Què és la classe treballadora? TOT Què aporta el capitalisme a la classe treballadora? GENS, tan sols gana, misèria i explotació.

Des de la FJCC, volem fer una crida a la joventut obrera perquè s'organitzi en el Front Únic del Poble, perquè sigui capaç de crear un poder propi, obrer, democràtic i de classe, capaç de plantar cara a les decisions de la burgesia nacional i internacional.

NO ÉS RESCAT, ÉS ESCLAVITUD!

EL FUTUR DE LA JOVENTUT OBRERA ÉS EL SOCIALISME!

FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

http://fjce.es/index.php?option=com_content&view=article&id=102:la-condena-indefinida-de-la-clase-trabajadora&catid=39:actualidad&Itemid=87

Més informació »

L'Estat Terrorista ensenya la seva veritable cara [Català i Castellà]

L'Estat Terrorista ensenya la seva veritable cara

El dilluns passat vam poder conèixer l'últim crim de l'Estat Terrorista espanyol: l'assassinat impune d'Iñigo Cabacas Liceranzu, que va rebre una pilota de goma al cap després del partit entre l'Athletic de Bilbao i el Schalke 04.

Després del partit, quatre furgons dels antidisturbis bascos van aparèixer, i diversos Ertzaintzas, armats amb escopetes i amb el rostre completament cobert, van sortir d'ells. No van trigar molt a començar la cacera contra els afeccionats: amb prou feines en uns minuts, els mastins del capital havien començat a disparar als allí presents, impactant un dels projectils (aquestes criminals bales de goma que tants ulls han destrossat a Barcelona) al cap d'Iñigo, destrossant-li el cervell i deixant-lo en un estat de coma fins al dilluns, en què va morir.

Sembla que la pràctica tan comuna que empren els Mossos d'Esquadra consistent a disparar al capdavant (provocant com a resultat d'això la destrossa de diversos ulls) està creant escola: també l'empra l'Ertzaintza, i a més a una distància *irrisoria (entre vint i trenta metres de distància), solament que amb resultats més nefasts: en comptes d'ulls, esbiaixen vides.

Un Estat que, de manera sistemàtica i arbitrària, utilitza als seus gossos, les Forces de (in)Seguretat per reprimir i assassinar no solament a qui gosi alçar la veu contra ell, sinó ja contra qualsevol persona de manera indiscriminada, com en els pitjors temps del feixisme, no pot ni ha de representar-nos a nosaltres: treballadors, camperols, estudiants, immigrants, jubilats, en definitiva, al poble. 

Un sistema, el capitalista, que en la seva fase més pútrida i agonitzant, necessita practicar el terrorisme d'Estat per mantenir-se en peus, no pot ser més que un anacronisme: un sistema que hauria d'haver caigut ja fa temps.

Però el sistema no caurà sol: serà necessària la força del poble, de totes les classes socials que l'integren, per derrocar-lo a baix: la unió de les Assemblees de Treballadors a les fàbriques i treballs amb les Assemblees Populars als barris, les Assemblees d'Estudiants en instituts i universitats i les Assemblees de Camperols i Jornalers a les terres i camps, la unitat dels quals doni lloc al Front Únic del Poble, que, dirigit pel Partit Comunista, acabi amb aquesta podrida societat capitalista i ens condueixi al socialisme, amb el nord posat en la societat sense classes, sense explotació de l'home per l'home, en el comunisme.

IÑIGO, NI OBLIT NI PERDÓ!

ESTAT ESPANYOL, ESTAT TERRORISTA!

PEL FRONT ÚNIC DEL POBLE!

COL·LECTIU JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El Estado Terrorista enseña su verdadera cara

El lunes pasado pudimos conocer el último crimen del Estado Terrorista español: el asesinato impune de Iñigo Cabacas Liceranzu, que recibió una pelota de goma en la cabeza después del partido entre el Athletic de Bilbao y el Schalke 04.

Después del partido, cuatro furgones de los antidisturbios vascos aparecieron, y varios Ertzaintzas, armados con escopetas y con el rostro completamente cubierto, salieron de ellos. No tardaron mucho en empezar la cacería contra los aficionados: apenas en unos minutos, los mastines del capital habían empezado a disparar a los allí presentes, impactando uno de los proyectiles (esas criminales balas de goma que tantos ojos han destrozado en Barcelona) en la cabeza de Iñigo, destrozándole el cerebro y dejándolo en un estado de coma hasta el lunes, en que murió.

Parece que la práctica tan común que emplean los Mossos d'Esquadra consistente en disparar a la cabeza (provocando como resultado de ello el destrozo de varios ojos) está creando escuela: también la emplea la Ertzaintza, y además a una distancia irrisoria (entre veinte y treinta metros de distancia), solo que con resultados más nefastos: en vez de ojos, sesgan vidas.

Un Estado que, de manera sistemática y arbitraria, utiliza a sus perros, las Fuerzas de (in)Seguridad para reprimir y asesinar no solo a quién ose alzar la voz contra él, sino ya contra cualquier persona de manera indiscriminada, como en los peores tiempos del fascismo, no puede ni debe representarnos a nosotros: trabajadores, campesinos, estudiantes, inmigrantes, jubilados, en definitiva, al pueblo. 

Un sistema, el capitalista, que en su fase más pútrida y agonizante, necesita practicar el terrorismo de Estado para mantenerse en pie, no puede ser más que un anacronismo: un sistema que debería haber caído ya hace tiempo.

Pero el sistema no caerá solo: será necesaria la fuerza del pueblo, de todas las clases sociales que lo integran, para echarlo abajo: la unión de las Asambleas de Trabajadores en las fábricas y curros con las Asambleas Populares en los barrios, las Asambleas de Estudiantes en institutos y universidades y las Asambleas de Campesinos y Jornaleros en las tierras y campos, cuya unidad conforme el Frente Único del Pueblo, que, dirigido por el Partido Comunista, acabe con ésta podrida sociedad capitalista y nos conduzca al socialismo, con el norte puesto en la sociedad sin clases, sin explotación del hombre por el hombre, en el comunismo.

¡IÑIGO, NI OLVIDO NI PERDÓN!

¡ESTADO ESPAÑOL, ESTADO TERRORISTA!

¡POR EL FRENTE ÚNICO DEL PUEBLO!

COLECTIVO JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓN DE JÓVENES COMUNISTAS DE CATALUÑA (FJCC)

Més informació »

Solidaritat amb els estudiants detinguts a la Vaga General [Català i Castellà]

Des del Col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC) ens solidaritzem amb el Dani i l'Isma, els dos companys membres de l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) que van ser detinguts a Barcelona per secretes durant la passada Vaga General, el 29 de Març.

Se'ls acusa, entre d'altres càrrecs, de violència als carrers i de desordres públics; càrrecs, que, per altra banda, són completament falsos, ja que els companys en qüestió es trobaven camí de l'assemblea del barri de Les Corts.

Aquest cas no és pas puntual: l'Estat espanyol que, com tot Estat que es troba en la fase superior del capitalisme, tendeix cap a la reacció, està efectuant una escalada repressiva, accentuada des de l'arribada al govern dels representants de la burgesia regionalista: CiU.

La repressió que l'Estat exerceix sobre la classe obrera en particular i sobre el poble en general és, a la vegada, arbitrària i selectiva: arbitrària per atemorir al poble amb l'objectiu que aquest deixi fer i desfer a l'oligarquia, per tal que aquesta, enmig d'una crisi estructural del sistema, intenti buscar la perpetuació del seu sistema d'explotació; i selectiva per tal d'impedir que el moviment obrer i popular a l'Estat espanyol quedi sense lideratge, eliminant així als seus líders més destacats: sindicalistes, líders camperols, membres d'associacions de veïns, comunistes, etcètera.

L'oligarquia, que veu cada vegada més aprop la data de l'esfondrament del seu sistema d'explotació, intenta aferrar-se de totes les maneres possibles al poder polític, a la seva dictadura de classe. Per a mantenir el seu domini sobre d'altres classes socials i nacions oprimides, l'oligarquia, tant espanyola com catalana, no dubta a fer servir tots els recursos que troba al seu abast:  multes, detencions arbitràries, violència policial, sentències judicials, exterminis carceraris i un llarg etcètera.

El que sí és obvi és que l'oligarquia no cedirà en la seva escalada repressiva contra tot aquell que s'oposi al seu sistema de dominació, a la seva dictadura de classe. L'única manera que ens queda per a derrocar a l'oligarquia i acabar amb la seva repressió és la revolució socialista, que ens dugui a una societat on no hi hagi explotadors ni explotats, una societat on el lliure desenvolupament de cadascú condicioni el lliure desenvolupament de tots.

Així doncs, unes institucions (ajuntaments, parlament, congrès dels diputats) que impulsen la repressió i amparen a aquells que l'executen, no representa ni pot representar al poble; l'únic camí que ens queda és el d'organitzar els nostres propis òrgans de poder: assemblees d'estudiants a instituts i universitats, assemblees de treballadors a les fàbriques i centres de treball, assemblees de pagesos al camp i assemblees populars a barris i ciutats, que unides conformin el Front Únic del Poble, òrgan de poder obrer i popular que representarà únicament i exclusivament els interessos del poble, i no el d'un grapat d'especuladors financers i empresaris.

Llibertat pel Dani i l'Isma!

Cap agressió sense resposta!

Pel Front Únic del Poble!

Col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC)

-----------------------------------------------------------------------------

Desde el Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC) nos solidarizamos con Dani e Isma, los dos compañeros miembros de la Asociación de Estudiantes Progresistas (AEP) que fueron detenidos en Barcelona por secretas durante la pasada Huelga General, el 29 de Marzo.

Se les acusa, entre otros cargos, de violencia callejera y de desórdenes públicos; cargos, que, por otro lado, son completamente falsos, puesto que los compañeros en cuestión se encontraban camino de la asamblea del barrio de Las Cortes.

Este caso no es puntual: el Estado español que, como todo Estado que se encuentra en la fase superior del capitalismo, tiende hacia la reacción, está efectuando una escalada represiva, acentuada desde la llegada al gobierno de los representantes de la burguesía regionalista: CiU.

La represión que el Estado ejerce sobre la clase obrera en particular y sobre el pueblo en general es, a la vez, arbitraria y selectiva: arbitraria para atemorizar en el pueblo con el objetivo que este deje hacer y deshacer a la oligarquía, para que esta, en medio de una crisis estructural del sistema, intente buscar la perpetuación de su sistema de explotación; y selectiva para impedir que el movimiento obrero y popular en el Estado español quede sin liderazgo, eliminando así a sus líderes más destacados: sindicalistas, líderes campesinos, miembros de asociaciones de vecinos, comunistas, etcétera.

La oligarquía, que ve cada vez más cerca la fecha del derrumbamiento de su sistema de explotación, intenta aferrarse de todas las maneras posibles al poder político, a su dictadura de clase. Para mantener su dominio sobre otras clases sociales y naciones oprimidas, la oligarquía, tanto española como catalana, no duda a usar todos los recursos que encuentra a su alcance: multas, detenciones arbitrarias, violencia policial, sentencias judiciales, exterminios carcelarios y un largo etcétera.

Lo que sí es obvio es que la oligarquía no cederá en su escalada represiva contra todo aquel que se oponga a su sistema de dominación, a su dictadura de clase. La única manera que nos queda para derribar a la oligarquía y acabar con su represión es la revolución socialista, que nos lleve a una sociedad donde no haya explotadores ni explotados, una sociedad donde el libre desarrollo de cada cual condicione el libre desarrollo de todos.

Así pues, unas instituciones (ayuntamientos, parlamento, congreso de los diputados) que impulsan la represión y amparan a aquellos que lo ejecutan, no representa ni puede representar al pueblo; el único camino que nos queda es el de organizar nuestros propios órganos de poder: asambleas de estudiantes en institutos y universidades, asambleas de trabajadores en las fábricas y centros de trabajo, asambleas de campesinos en el campo y asambleas populares en barrios y ciudades, que unidas conformen el Frente Único del Pueblo, órgano de poder obrero y popular que representará única y exclusivamente los intereses del pueblo, y no el de un puñado de especuladores financieros y empresarios.

¡Libertad para Dani e Isma!

¡Ninguna agresión sin respuesta!

¡Por el Frente Único del Pueblo!

Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC)

Més informació »

Solidaritat amb els estudiants de l'IES Lluís Vives [Català i Castellà]

Solidaritat amb els estudiants de l'IES Lluís Vives


Des del col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC) ens solidaritzem amb els més de vint estudiants detinguts per la Policia Nacional en una de les diverses concentracions que els estudiants d'aquest centre vénen realitzant en contra de les abusives retallades a l'educació pública perpetrades per la Generalitat Valenciana; retallades que, entre d'altres coses, impedeixen que un institut pugui disposar d'una calefacció adequada, un dels motius originals de les protestes de l'IES Lluís Vives.

Durant el transcurs d'aquesta multitudinària concentració, va fer acte de presència la Policia Nacional, que va utilitzar les seves porres, i alguna que altra patada, per a intentar dissoldre una concentració d'estudiants l'única arma dels quals era i és la seva dignitat.

La càrrega policial va ser a totes llums injustificada i d'una brutalitat desmesurada, deixant desenes de ferits i una vintena de detinguts, a més dels sis detinguts a la protesta anterior, entre els quals es trobava una camarada de la Joventut Comunista d'Espanya (marxista-leninista), a qui enviem, així com a tots els estudiants, detinguts o no, tots els nostres ànims per a continuar la lluita en contra d'aquest sistema, el capitalista, que no dubta en fer ús de la força, del monopoli de la violència, contra uns estudiants concentrats de manera pacífica l'únic delicte dels quals va ser organitzar-se per lluitar contra les retallades.

Per últim, només queda reiterar la nostra solidaritat amb els companys de l'IES Lluís Vives i animar-los a continuar amb la seva lluita, que és exemplar per a tots els estudiants de l'Estat Espanyol.

NO A LES RETALLADES!

VISCA LA LLUITA DELS ESTUDIANTS DE L'IES LLUÍS VIVES!

COL·LECTIU JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

__________________________________________________________________

Solidaridad con los estudiantes del IES Lluís Vives


Des del Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Catalunya (FJCC) nos solidarizamos con los más de veinte estudiantes detenidos por la Policía Nacional en una de las diversas concentraciones que los estudiantes de éste centro vienen realizando en contra de los abusivos recortes a la educación pública perpetrados por la Generalidad Valenciana; recortes que, entre otras cosas, impiden que un instituto pueda disponer de una calefacción adecuada, uno de los motivos originales de las protestas del IES Lluís Vives.

Durante el transcurso de esta multitudinaria concentración, hizo acto de presencia la Policía Nacional, que utilizó sus porras, y alguna que otra patada, para intentar disolver una concentración de estudiantes la única arma de los cuales era y es su dignidad. 

La carga policial fue a todas luces injustificada y de una brutalidad desmesurada, dejando decenas de heridos y una veintena de detenidos, además de los seis detenidos en la protesta anterior, entre los que se encontraba una camarada de la Juventud Comunista de España (marxista-leninista), a quién enviamos, así como a todos los estudiantes, detenidos o no, todos nuestros ánimos para continuar la lucha contra este sistema, el capitalista, que no duda en hacer uso de la fuerza, del monopolio de la violencia contra unos estudiantes concentrados de manera pacífica el único delito de los cuales fue organizarse para luchar contra los recortes.

Por último, solo queda reiterar nuestra solidaridad con los compañeros del IES Lluís Vives y animarlos a continuar con su lucha, que es ejemplar para todos los estudiantes del Estado Español.

¡NO A LOS RECORTES!

¡VIVA LA LUCHA DE LOS ESTUDIANTES DEL IES LLUÍS VIVES!

COLECTIVO JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓN DE JÓVENES COMUNISTAS DE CATALUÑA (FJCC)

Més informació »

Joan Comorera i la qüestió nacional [Català i Castellà]

Joan Comorera i la qüestió nacional

Des del col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC), tenim present que la qüestió nacional, i més en el nostre país, Catalunya, té una importància primordial, no sols per la gran burgesia catalana, els interessos de la qual són representats pel partit que actualment governa Catalunya, CiU, que l'utilitza en favor dels seus interessos de classe, sinó també pel conjunt del poble treballador de Catalunya, on el sentiment nacional de pertanyença a Catalunya ha calat profundament, especialment entre el jovent.

És per això que des del nostre col·lectiu, i sempre sota la llum del marxisme leninisme, ciència que ens permet d'interpretar la realitat i de transformar-la revolucionàriament en favor de les classes explotades i dels pobles oprimits, hem decidit de fer una valoració de la qüestió nacional fent un estudi de l'obra del camarada que dóna nom al nostre col·lectiu, en Joan Comorera, històric dirigent del PSUC assassinat pel feixisme espanyol a una presó de Burgos l'any 1954.

D'aquesta manera, nosaltres, com a comunistes, entenem que “la Sobirania Nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles”¹. És a dir, no té cap mena de sentit parlar de l'autodeterminació de Catalunya, o de qualsevol altra nació oprimida a l'Estat Espanyol, que és el que ens interessa, no té sentit parlar de la defensa de l'emancipació nacional del poble català si aquesta consigna la separem de la revolució socialista, de la lluita per la dictadura del proletariat, pel socialisme, per l'emancipació social.

Per què, això? Per la senzilla raó que al proletariat català, com a tot el proletariat d'arreu del món, no l'oprimeix un tipus concret de burgesia nacional, no l'oprimeix la burgesia de l'Estat Espanyol per ser una burgesia espanyola, no per la seva nacionalitat, sinó pels seus interessos de classe.

És a dir, la burgesia espanyola no oprimeix el proletariat català pel fet que una sigui espanyola i l'altre català, no, la burgesia espanyola oprimeix el proletariat català, així com el proletariat de tot l'Estat Espanyol, en tant que proletariat, i no en funció de la seva nacionalitat.

L'origen, la fonamentació d'aquesta opressió, d'aquest antagonisme, l'hem de cercar en causes de classe, no pas en primeres expressions de caràcter nacional.

Així doncs, i recalcant l'escrit abans, entenem que l'autodeterminació nacional, si no està dotada d'un contingut de classe, d'una lluita clara i honesta pel socialisme, per la dictadura del proletariat, no suposarà cap pas endavant per a l'alliberació social del proletariat català: aquest encara restarà dominat, no només per la burgesia espanyola, que continuarà estenent el seu domini, tot i que sota els mantells de les “relacions comercials”, a terres catalanes, sinó que, a més a més, la burgesia catalana s'erigirà en classe nacional, fet que reforçarà la seva dictadura classista sobre el proletariat i el poble de Catalunya.

Podem veure, com, si no dotem a l'autodeterminació del poble català d'un contingut de classe, si no la lliguem fermament amb la causa revolucionària del proletariat, del socialisme, tot intent d'emancipar al proletariat català per la via de la independència a seques no només resultarà un fracàs, car no ho aconseguirà, sinó que, segurament i amb tota probabilitat, constituirà un agreujament per les condicions de vida del poble català.

Nosaltres, com a comunistes, i amb consonància amb el que escriví el camarada Joan Comorera el mes de març de l'any 1942, arribem doncs, a la conclusió que “el problema nacional i colonial ha d'ésser considerat sempre amb connexió indissoluble amb el problema general de la revolució proletària”².

Per què lluitem, doncs, els comunistes de la FJCC? Lluitem per una República Catalana, sí, però no per una República Catalana abstracta, indefinida, que en la pràctica acabaria cedint el control del poder polític a la burgesia catalana, no. Lluitem decididament pel dret a l'autodeterminació del poble treballador català, i per la construcció d'una República Catalana Socialista.

Un Estat on no s'enganyarà més al poble treballador amb falses il·lusions de democràcia, amb falses il·lusions de triar el seu destí cada quatre anys, no. Un Estat on el poder del poble, on la seva dictadura serà efectiva i portada a la pràctica, un Estat de treballadors, fet per treballadors i orientat cap al benestar d'aquests.

Però no ens enganyem, aquesta veritable autodeterminació del poble treballador de Catalunya no podrà ésser efectiva fins que s'arribi al socialisme, a la dictadura del proletariat; i és ben sabut que el marc de la lluita de classes a l'Estat Espanyol és el mateix Estat Espanyol, del que s'infereix que el socialisme s'implantarà d'un cop, a nivell estatal; el vell Estat, capitalista, monàrquic, filofeixista i opressor dels pobles i dels explotats serà derrocat pel nou Estat socialista i republicà, conseqüentment antifeixista, i on el dret a l'autodeterminació dels pobles serà una realitat, es durà a la pràctica, i no romandrà com un article més de la Carta de les Nacions Unides.

Apostem, doncs, per una República Catalana Socialista unida per estrets lligams a la resta de pobles de l'Estat Espanyol, una República Catalana Socialista integrada dins una gran unió de pobles lliures que, sota la bandera del socialisme, caminin plegats amb l'objectiu fixat en la desaparició de les classes socials i de l'Estat: el comunisme.

La dictadura del proletariat, el socialisme, i el dret a l'autodeterminació dels pobles; aquests són, en el present i en el temps del camarada Joan Comorera, dues cares de la mateixa moneda, dues parts d'un tot inseparable: l'emancipació dels explotats.

Visca la revolució socialista!

Visca el dret a l'autodeterminació dels pobles!

Jove, uneix-te a la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC)!

Col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC)

                                                                                         

Juan Comorera y la cuestión nacional

Des del colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC), tenemos presente que la cuestión nacional, y más en nuestro país, Cataluña, tiene una importancia primordial, no solo para la gran burguesía catalana, los intereses de la cual están representados por el partido que actualmente gobierna Cataluña, CiU, que lo utiliza en favor de sus intereses de clase, sino también para el conjunto del pueblo trabajador de Cataluña, donde el sentimiento nacional de pertenencia a Cataluña ha calado profundamente, especialmente entre la juventud.

Es por eso que desde nuestro colectivo, y siempre bajo la luz del marxismo leninismo, ciencia que nos permite interpretar la realidad y transformarla revolucionariamente a favor de las clases explotadas y los pueblos oprimidos, hemos decidido hacer una valoración de la cuestión nacional haciendo un estudio de la obra del camarada que da nombre a nuestro colectivo, Juan Comorera, histórico dirigente del PSUC asesinado por el fascismo español en una prisión de Burgos el año 1954.

De esta manera, nosotros, como comunistas, entendemos que la “Soberanía Nacional y el capitalismo monopolista son incompatibles”¹. Es decir, no tiene ningún tipo de sentido hablar de la autodeterminación de Cataluña, o de cualquier otra nación oprimida en el Estado Español, que es lo que nos interesa, no tiene sentido hablar de la defensa de la emancipación nacional del pueblo catalán si esta consigna la separamos de la revolución socialista, de la lucha por la dictadura del proletariado, por el socialismo, por la emancipación social.

¿Por qué, ésto? Por la sencilla razón que al proletariado catalán, como a todo el proletariado del resto del mundo, no le oprime un tipo concreto de burguesía nacional, no le oprime la burguesía del Estado Español por ser una burguesía española, no por su nacionalidad, sino por sus intereses de clase. Es decir, la burguesía española no oprime al proletariado catalán por el hecho de que una sea española y el otro catalán, no, la burguesía española oprime al proletariado catalán, así como al proletariado de todo el Estado Español, en tanto que proletariado, y no en función de su nacionalidad.

El origen, la fundamentación de esta opresión, de este antagonismo, lo hemos de buscar en causas de clase, y no en primeras expresiones de carácter nacional.

Así pues, y recalcando lo antes escrito, entendemos que la autodeterminación nacional, si no está dotada de un contenido de clase, de una lucha clara y honesta por el socialismo, por la dictadura del proletariado, no supondrá un paso adelante para la liberación social del proletariado catalán: éste aún será dominado, no solo por la burguesía española, que continuará extendiendo su dominio, aunque bajo la máscara de las “relaciones comerciales”, en tierras catalanas, sino que, además, a burguesía catalana se erigirá en clase nacional, hecho que reforzará su dictadura clasista sobre el proletariado y el pueblo de Cataluña.

Podemos ver, como, si no dotamos a la autodeterminación del pueblo catalán de un contenido de clase, si no la ligamos firmemente con la causa revolucionaria del proletariado, del socialismo, todo intento de emancipar al proletariado catalán por la vía de la independencia a secas no solo resultará un fracaso, pues no lo conseguirá, sino que, seguramente y con toda probabilidad, constituirá un empeoramiento para las condiciones de vida del pueblo catalán.

Nosotros, como comunistas, y en consonancia con lo que escribió el camarada Juan Comorera el mes de marzo de 1942, llegamos pues, a la conclusión que “el problema nacional y colonial debe ser considerado siempre con conexión indisoluble con el problema general de la revolución proletaria.”²

¿Por qué luchamos, pues, los comunistas de la FJCC? Luchamos por una República Catalana, sí, pero no por una República Catalana abstracta, indefinida, que en la práctica acabaría cediendo el control del poder político a la burguesía catalana, no. Luchamos decididamente por el derecho a la autodeterminación del pueblo trabajador catalán, y por la construcción de una República Catalana Socialista.

Un Estado en que no se engañará más al pueblo trabajador con falsas ilusiones de democracia, con falsas ilusiones de escoger su destino cada cuatro años, no. Un Estado en que el poder del pueblo, en que su dictadura será efectiva y llevada a la práctica, un Estado de trabajadores, hecho por trabajadores y orientado hacia el bienestar de éstos.

Pero no nos engañemos, esta verdadera autodeterminación del pueblo trabajador de Cataluña no podrá ser efectiva hasta que se llegue al socialismo, a la dictadura del proletariado; y es bien sabido que el marco de la lucha de clases en el Estado Español es el mismo Estado Español, de lo que se infiere que el socialismo se implantará de un golpe, a nivel estatal; el viejo Estado, capitalista, monárquico, filofascista y opresor de los pueblos y de los explotados será barrido por el nuevo Estado socialista y republicano, consecuentemente antifascista, y en que el derecho a la autodeterminación de los pueblos será una realidad, se llevará a la práctica, y no quedará como un artículo más de la Carta de las Naciones Unidas.

Apostamos, pues, por una República Catalana Socialista unida por estrechos lazos a los otros pueblos del Estado Español, una República Catalana Socialista integrada en una gran unión de pueblos libres que, bajo la bandera del socialismo, caminen juntos con el objetivo final fijado en la desaparición de las clases sociales y del Estado: el comunismo.

La dictadura del proletariado, el socialismo, y el derecho a la autodeterminación de los pueblos; éstos son, en el presente y en los tiempos del camarada Juan Comorera, dos caras de la misma moneda, dos partes de un todo inseparable: la emancipación de los explotados.

¡Viva la revolución socialista!

¡Viva el derecho a la autodeterminación de los pueblos!

¡Joven, únete a la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC)!

Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC)

1 La Nació en la nova etapa històrica, Joan Comorera (http://www.marxists.org/catala/comorera/1944/nacio/nacio1.htm)

2 El problema de les nacionalitats a Espanya, Joan Comorera (http://www.marxists.org/catala/comorera/1942/03/xx031942.htm)

Més informació »