de juliol 2012 | FJCC - Col·lectiu Joan Comorera

El passat 23 de Juliol a Mataró es reuní el Plenari de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya; reunió en què s'aprovaren tres resolucions i s'escollí al Comitè Nacional de la Federació. Des del col·lectiu Joan Comorera de la FJCC us volem transmetre aquestes resolucions, que podeu trobar a la pàgina de la Federació a Catalunya, http://federaciocatalunya.tk/:

Resolució sobre la Constitució del Comitè Nacional:

"Avui, dia 23 de Juliol, a la ciutat de Mataró, es constitueix el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). La constitució del Comitè Nacional és un pas endavant per a la Federació, en tant que esdevè un salt qualitatiu per al desenvolupament, tant ideològic, com polític i organitzatiu, d’aquesta.

El Comitè Nacional estarà constituït per les següents comisions, les tasques de les quals seràn coordinades per la Secretaria Nacional:

Comissió d’organització i finances: s’encarregarà de l’organització dels militants i simpatitzants de la Federació, de l’establiment de nous col·lectius, relacions amb altres organitzacions, de l’organització d’actes, així com del finançament de la Federació.

Comissió d’agitació i propaganda: dissenyarà i el·laborarà tota la propaganda de l’organització: des d’octavetes i imatges fins a la maquetació de l’òrgan d’expressió, així com de la redacció dels articles que ompliran les pàgines de l’òrgan en qüestió. Ara bé, aquesta Comissió s’encarregarà únicament de dissenyar la propaganda a nivell general, a nivell de Catalunya. Evidentment, no substituirà el paper de les comissions d’agitació i propaganda de col·lectiu, la propaganda que surti de les quals ha de tenir un caràcter més concret, específic, a fi i efecte que aquesta pugui ser rebuda amb bons ulls pels joves i estudiants, per a que aquesta propaganda posi en el punt de mira els problemes concrets d’un col·lectiu d’estudiants o joves en concret, per a que els joves a qui vagi destinada puguin identificar-se amb el missatge.

Comissió de formació ideològica: al seu càrrec no només serà la formació ideològica i política de tots i cadascun dels camarades d’acord amb el pla de formació de la Federació, sinó que també serà la comissió que s’encarregarà de corregir, ideològicament parlant, tots els errors que puguin haver-hi als articles i comunicats. També prendrà part activa en el debat amb d’altres organitzacions, debats que es promouran des de la Federació, car entenem que el debat i la lluita entre les diverses concepcions que del marxisme-leninisme es tenen és un dels millors procediments per a combatre de manera implacable el revisionisme i l’oportunisme, en totes les seves vessants, així com per elevar, al mateix temps, el nivell polític i ideològic de la militància.

Comissió de moviment estudiantil: és l’equivalent de la comissió de moviment obrer del Partit, només que traslladat a l’àmbit dels estudiants. Les tasques d’aquesta comissió seran, doncs, coordinar l’actuació dels camarades al moviment estudiantil, vetllar per la construcció i consolidació de les assemblees d’estudiants al si dels centres d’estudis, ja siguin de secundària i batxillerat com universitats o altres centres.

Aquestes seran, a grans trets, les comissions que formaràn, per ara, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). Amb el futur desenvolupament de la Federació i l’ingrès de joves obrers i estudiants a la mateixa, apareixeràn noves qüestions que la Federació haurà de tractar, com pot ser la qüestió del moviment obrer, la qual no ens hem de plantejar, car no contem a les nostres files amb joves obrers i suposaria una desviació d’esforços, quelcom que no podem permetre’ns."

Resolució sobre la qüestió nacional:

"Abans de tractar quelcom tant complex com és la qüestió nacional, és precís definir què entèn el socialisme científic per “nació”, quines característiques essencials considera aquest que presenta tota nació, a fi i efecte de poder ser considerada com a tal, car es tracta, com digué el camarada Lenin, d’un dels temes més importants del marxisme.

Així doncs, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya assumeix com a pròpia la definició de nació que el camarada Stalin va plantejar a la seva obra El marxisme i la qüestió nacional, car entenem que és una definició completa i que es fonamenta en els principis del socialisme cientíc:

“Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta dins la comunitat de cultura.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

La nació és un procès històric, amb un inici, un desenvolupament, i un final. Les nacions, doncs, no han existit sempre, ni són imperibles. Ara bé, si assegurem que les nacions són un procès històric, i evidentment ho són, han de tenir un començament, ha d’haver-hi alguna època històrica en què la nació comenci a despuntar.

Una de les premises del socialisme científic, en tant que la seva filosofia és el materialisme dialèctic, és la que Marx esbossà al Prefaci a la seva obraContribució a la crítica de l’economia política:

“El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser sinó, pel contrari, l’ésser social és el que determina la seva consciència.” Karl Marx, Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política, 1859.

És a dir, que tot mode de producció genera un determinat tipus de consciència social. Ara bé, no de manera mecànica, sinó de manera gradual, car la creació d’aquesta consciència social es tracta d’un procés. De la mateixa manera que, per exemple, l’aparició del capitalisme no és uniforme, no és homogènia, l’aparició de la consciència que aquest mode de producció genera tampoc es dóna de manera automàtica, sinó que va penetrant gradualment dins la consciència social, combatent, moltes vegades, les antigues concepcions sorgides arran del mode de producció feudal.

És amb l’aparició del capitalisme que comença a parlar-se d’Estats-nació i de processos de formació nacional. No en va és a partir de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX que molts teòrics comencen a plantejar-se el fet nacional als seus assajos. Ara bé, això no vol dir que anteriorment no s’hagués fet servir el terme nació. S’havia fet servir, cert, però amb un significat diferent al que s’entèn avui dia: a l’època de l’Imperi romà, per exemple, nació eren totes aquelles tribus, germàniques en la seva majoria, que no havien estat sotmeses a l’autoritat de Roma; a les universitats medievals, on els ensenyaments es cursaven en llatí, els estudiants s’agrupaven per nacionalitats, segons el seu lloc de procedència.

En ambdòs casos trobem, doncs, una similitut: el terme nació servia per a designar a unes tribus o individus segons el seu lloc de procedència geogràfica, i res més. El concepte de nació que trobem a l’Edat antiga i medieval no va més enllà d’aquests fets. Tot i això, és ben segur que la consciència nacional va anar prenent les seves primeres formes, molt imperceptibles encara com per a ésser denominades consciència nacional, durant aquests primers temps.

Si les nacions, com hem vist, no van formar-se ni durant l’Edat antiga ni durant la medieval, és a dir, no van estar lligades al mode de producció esclavista ni feudal, això ens porta a la tesi segons la qual és durant el capitalisme que comencen a sorgir les nacions.

“La nació no és simplement una categoria històrica, sinó una categoria històrica d’una determinada època, de l’època del capitalisme ascensional. El procès de liquidació del feudalisme i de desenvolupament del capitalisme és, al mateix temps, el procès en què els homes es constitueixen en nacions. Així succeeix, per exemple, a l’Europa occidental. Els anglesos, francesos, alemanys, italians, etcètera, es constituïren en nacions sota la marxa triomfal del capitalisme victoriós sobre el fraccionament feudal.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

Així doncs, podem veure com les nacions comencen a afirmar-se com a realitat nacional a l’època del capitalisme ascensional, del capitalisme premonopolista. La classe que impulsa i dirigeix el capitalisme ascensional és la burgesia. És evident, doncs, que el desenvolupament de les nacions va de la mà del desenvolupament del capitalisme, que és impulsat per la burgesia.

“El mercat és la primera escola en què la burgesia aprèn el nacionalisme.”Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

Aquesta tesi és clau per a comprendre el nacionalisme en tant que element de la superestructura engendrada pel capitalisme en la seva fase premonopolista, ascensional. En tant que element de la superestructura, el sentiment nacional cala no només en la burgesia de cada país, sinó també, i sovint més profundament que en les classes explotadores, entre el proletariat i les classes populars.

I això és, evidentment, el que ha passat a Catalunya, a la nostra nació. El nacionalisme, impulsat primer per la burgesia catalana, ha calat entre les àmplies masses treballadores i joves del nostre país, fent que la lluita per l’alliberament nacional esdevingui quelcom que no podem ni hem de defugir.

“Nosaltres no som nacionalistes. Nosaltres som internacionalistes, i pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.

Aquestes paraules del camarada Joan Comorera van ser justes en el seu moment i ho són en el moment actual. Per què només els internacionalistes podem i hem de resoldre el problema nacional? Perquè nosaltres enfoquem el problema nacional des del punt de vista de la classe obrera i dels sectors populars, perquè nosaltres ens basem en el socialisme científic a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, no només per comprendre-la, sinó per a poder transformar-la.

Avui dia no és cap enigma per ningú que l’oligarquia catalana es troba plenament integrada en la dictadura de classe de l’oligarquia financera espanyola. Les friccions que a vegades poden existir entre una i altra oligarquia constitueixen simples disputes pel que fa al repartiment dels beneficis.

Ara bé, l’oligarquia financera catalana, com tota classe social, no es troba exempta de contradiccions. Trobem al seu si dues tendències principals: l’obertament separatista, representada per grups com Democràcia Catalana o Solidaritat per la Independència, els quals aposten per una “Catalunya independent integrada dins de la Unió Europea”; i la regionalista, que únicament vol una quota major d’autogovern sense sortir de l’Estat espanyol, representada aquesta per CiU i alguns sectors del PSC. Hi ha una tercera tendència, vacil·lant, indecisa, que es troba entre ambdues posicions: parlaríem aquí d’ERC i de IC-V, que per la seva composició majoritàriament petit-burgesa, mantenen una posició vacil·lant pel que fa a la qüestió nacional.

El que és comú a totes elles és que utilitzen la qüestió nacional en benefici dels seus interessos de classe, en benefici dels interessos de la burgesia catalana. És una utilització de la qüestió nacional hipòcrita i oportunista, en benefici del capitalisme, de la dictadura de l’oligarquia financera sobre la classe obrera i els sectors populars de Catalunya.

És ben clara, doncs, la posició respecte la qüestió nacional que mantenen els diversos sectors de la burgesia catalana: la qüestió nacional els és indiferent, i l’utilitzaran únicament i exclusivament si l’ús d’aquesta comporta un augment dels beneficis i una major opressió sobre la classe obrera catalana.

Quina posició hem de tenir nosaltres, fills d’obrers, que en un futur engrossarem les files del proletariat? Primer de tot hem de definir, clarament, quin és el marc de la lluita de classes a l’Estat espanyol. Les agressions que la classe obrera rep al conjunt de l’Estat espanyol són dutes a terme per l’oligarquia financera de manera conjunta. Les agressions són a nivell estatal, per bé que després puguin accentuar-se a nivell nacional, com bé passa a Catalunya.

Si l’agressió de classe és, doncs, estatal, hem de respondre, també, dins aquest marc estatal. Però no només per això, sinó perquè limitar la nostra lluita pel socialisme i per l’alliberament nacional a Catalunya esdevindria una traïció cap al proletariat espanyol, i cap els altres proletaris d’altres nacions que es troben oprimits no només per l’oligarquia financera espanyola, sinó també per les seves respectives oligarquies financeres nacionals. Esdevindria, en definitiva, una renúncia al principi de l’internacionalisme proletari, quelcom que no estem disposats a fer.

“Per a nosaltres, comunistes, el principi bàsic del qual es deriven els altres és aquest: el problema nacional i colonial ha d'ésser considerat sempre amb connexió indissoluble amb el problema general de la revolució proletària.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.

En tant que comunistes, busquem la revolució proletària, la dictadura del proletariat, que camini cap al comunisme. En tant que catalans, busquem l’alliberament nacional per a la nostra classe obrera en particular i per al poble de Catalunya en general.

Som ben conscients que sense el socialisme, l’alliberament nacional esdevindrà un canvi d’explotadors: un canvi d’un explotador espanyol per un de català. I nosaltres no busquem això, sinó que busquem el fi de les opressions: tant la social com la nacional, ambdues exercides per l’oligarquia financera, sigui espanyola o catalana.

Així doncs, entenem que el marc de la lluita de classes és estatal, i per a poder combatre hem d’enquadrar-nos en una organització estatal: aquesta és la FJCE. Aquest combat, però, té dues cares: per un costat, l’alliberament social, el derrocament del capitalisme i la instauració del socialisme, de la dictadura del proletariat; per l’altre, l’alliberament nacional, la llibertat per a que la classe obrera catalana devingui en classe nacional i pugui determinar lliurement el seu destí, exercint el dret a l’autodeterminació de les nacions, que és, en última instància, el dret a la separació política i a esdevenir un Estat independent.

El socialisme no esdevindrà complet sense l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions; el dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions no esdevindrà complet sense el socialisme."

Resolució sobre els presos polítics:

"Tot Estat és un instrument de repressió en mans d’una classe social que l’empra per a oprimir d’altres classes, a fi i efecte d’imposar els seus interessos per sobre dels d’aquestes. Aquesta tesi marxista és completament certa, i és quelcom que pot veure’s dia a dia. Per posar un exemple recent, des de l’última vaga general realitzada el 29 de Març passat, han estat detingudes, només a Catalunya, més d’un centenar de persones.

Davant aquesta onada repressiva, molta gent s’ha posat les mans al cap i s’ha indignat dient: “Ja tornem a tenir presos polítics.” Nosaltres, com a comunistes, hem de respondre amb un NO clar i ferm: no tornem a tenir presos polítics, tenim més presos polítics.

Els presos polítics en aquest país porten existint des del 1939 fins avui dia. La mal anomenada transició, que va ser, en definitiva, un rentat de cara del règim feixista davant la crescuda que estava tenint el moviment obrer i comunista l’Estat espanyol, no va donar l’amnistia tantes vegades demanada per les masses, sinó que va alliberar uns quants presos, mentre que en va mantenir d’altres a la presó, intensificant la repressió sobre ells: tortures, maltractaments de tot tipus, dispersió de presos i aïllament respecte les famílies van ser mesures que els carcellers del règim sobre els presos polítics, arribant moltes vegades fins a l’extermini físic del pres en qüestió.

Cert és que, al Codi Penal, no es contempla legalment la pena de mort ni la cadena perpètua. Però la realitat és una altra: tortures que acaben en assassinats i llargues condemnes a les quals succeeixen unes altres amb càrrecs tant inexistents com el d’”autor por omisión”, aplicat al Camarada Arenas, Secretari General del Partit Comunista d’Espanya (reconstituït) [PCE(r)], en relació amb el segrest de l’empresari Publio Cordón per part dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO).

Però això no és tot: no només es condemna a aquests lluitadors a morir entre reixes, allunyats dels seus companys i de la seva família, també se’ls nega l’assistència mèdica, com moltes vegades han denunciat els presos polítics del PCE(r), per exemple. Així doncs, es donen casos de presos amb greus malalties degeneratives, que precissarien d’un tractament mèdic immediat el qual se’ls nega, que resten agonitzants a les masmorres de l’Estat.

Tot i això, la repressió contra els comunistes no s’atura a les presons: exemples recents són el del militant de Red Roja detingut a Cadis i el dels tres militants de la FJCE brutalment copejats i apallissats per la Policia Nacional a Jaén.

Però l’oligarquia financera, que va veient com la seva dictadura de classe trontolla davant les explosions espontànies de ràbia de les masses, ja no es contenta amb empresonar a comunistes, anarquistes, independentistes i antifeixistes en general; ara empresona fins i tot a sindicalistes, com és el cas de Laura Gómez, militant de la CGT empresonada arran de la Vaga General del passat 29 de Març.

Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya ens solidaritzem amb tots els presos polítics i exigim la seva immediata llibertat."