CONTRA LES RETALLADES, CONTRA EL CAPITALISME: ORGANITZEM EL PODER POPULAR!

dimarts, 22 d’octubre del 2013 0 comentaris

Des de l’inici de la crisis, un dels objectius primordials de les retallades, ha estat l’educació pública. Constantment s’han anat produint a tots els centres i universitats augments de les taxes (tant universitàries com de Formació Professional) i retallades de tot tipus: en materials, en equipaments, en beques diverses i en professorat; el que suposa un doble drama, un treballador que es queda sense feina i alhora uns alumnes que es queden sense professor. L’objectiu elitista alhora d’accedir a l’educació junt amb l’aprofundiment de la crisis, ha provocat que sigui molt freqüent veure com centenars de joves no poden pagar els seus estudis i son obligats a abocar-se gairebé sense preparació a un mercat laboral on l’atur juvenil supera el 50%. Alhora, les possibilitats de trobar feina estable son molt remotes, pel que independitzar-se dels pares o formar una família son fites pràcticament impossibles. Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya donem suport a la vaga d’estudiants dels dies 23 i 24 d’octubre, i fem una crida a tots els estudiants perquè acudeixin a les manifestacions, alhora que aprofitin la vaga per organitzar-se en assemblees que es coordinin entre elles formant un sol puny, creant l’embrió d’un nou moviment estudiantil.

El capitalisme, porta anys conscienciant a la població a través dels mitjans de comunicació de que el capitalisme es bo, que no cal lluitar ni organitzar-se, que només votant ja s’aconseguiran les millores necessàries. Així, poc a poc, s’han anat destruint les poderoses organitzacions obreres que dècades enrere feien tremolar a la classe burgesa i s’ha anat aplanant el camí per eliminar totes les conquestes socials que la classe treballadora va aconseguir amb tant esforç, valentia i suor. Ara, poc a poc, comencen a sorgir iniciatives que busquen aturar les retallades, però apareixen de forma desorganitzada i sense tenir molt clar com assolir els seus objectius. Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya instem a tots els estudiants i treballadors a organitzar-se en assemblees, que són els veritables òrgans de poder popular i que fan efectiva la democràcia obrera. Un cop creada l’assemblea, aquesta no es pot limitar a lluitar en la seva parcel·la, té que buscar estendre la lluita a les facultats i instituts del voltant, als centres de treball del voltant, al mateix barri on estiguin situats els seus membres i als dels voltants, per tal d’anar teixint un Front Únic del Poble, una xarxa de lluita constant on la classe treballadora actuï de forma unida (ja siguin estudiants, assalariats, autònoms, aturats o jubilats), perquè la unió i la solidaritat son les armes més poderoses que tenim contra els nostres enemics de classe.

Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya tenim molt clar que la solució als nostres greus problemes, no la té ni un simple canvi de govern ni l’adveniment d’un estat propi que mantingui les actuals relacions de producció. Sota un règim capitalista, en crisis o sense ella, no és cap partit ni cap model de finançament en particular el que ens ofega com a fills de la classe treballadora. Són les pròpies lleis universals i contradiccions de la dictadura burgesa les que ens ofeguen. Són els governs de la patronal els que ens exploten i empobreixen, doncs mentre existeixi el capitalisme, la classe dominant sempre buscarà augmentar els seus beneficis a costa de reduir sous, acomiadar treballadors intensificant el treball de la resta pel mateix o menor sou, eliminar prestacions socials i retallar en educació i sanitat. Aquesta és l’essència del capitalisme nascuda de la propietat privada dels mitjans de producció i el treball assalariat, de la concentració dels capitals en cada vegada menys mans. Una essència explotadora ja sigui en una Catalunya independent o en un Estat espanyol com el d’avui, ja sigui sota un govern del PP, del PSOE, de CIU o d´ERC. Al cap i a la fi, la casta política no és res més que una comissió administrativa dels negocis de la burgesia, i sense cap mena de dubte, estan al seu servei. Per tot això, la Federació de Joves Comunistes de Catalunya té molt clar que l’única veritable solució al drama de la classe treballadora i dels seus fills que volen accedir a una formació digne, es aniquilar el problema des de l’arrel mateixa, liquidant les relacions de producció capitalista i instaurant un govern dels treballadors i pels treballadors, es a dir, un Estat proletari i socialista: aquesta és l’única alternativa viable que pot garantir el nostre benestar. Però perquè puguem arribar al socialisme i no a les condicions laborals i socials cada cop més properes al segle XIX que ens imposa el capitalisme en la seva etapa putrefacta, és necessari que tots ens organitzem per crear i eixamplar les Assembles d’Estudiants a les facultats i instituts, unint-les a les Assemblees de Comitès i Delegats dels Treballadors als centres de treball i a les Assemblees de Veïns als barris, forjant un nou poder popular entorn al Front Únic del Poble. Aquesta és l’única manera de formar un moviment popular fort, unit i combatiu, que dirigit per la classe obrera posi els pilars mestres per arribar al socialisme, un sistema sense explotació i on tot el que produeixi la classe treballadora, serà per la classe treballadora. Un sistema socialista que es l’única garantia per establir una educació totalment pública, universal i gratuïta

Per una vaga combativa, una assemblea en cada centre!

 

Organitzem el Front Únic del Poble, construïm socialisme! 

 

Federa’t i lluita!

 

FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA

ARRAN DELS CRIMS FEIXISTES I DE L'AUGMENT DE JOVES FEIXISTES

diumenge, 13 d’octubre del 2013 0 comentaris

ARRAN DELS CRIMS FEIXISTES I DE L'AUGMENT DE JOVES FEIXISTES



Fa poques setmanes el feixisme es cobrava una nova víctima a Grècia. Pavlos Fyssas, un jove cantant antifeixista, va ser assassinat a punyalades, mentre mirava un partit de futbol, per un militant de l’Alba Daurada, un partit neonazi que ja és segon en les enquestes electorals gregues. Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya volem mostrar tot el recolzament a les víctimes del feixisme arreu del món i en especial al poble Grec, víctimes de la desraó d'aquest capitalisme podrit, que davant la impossibilitat de contenir els moviments populars no dubten a apallissar i fins i tot assassinar aquells que tenen set de justícia.

L’estat espanyol hauria de mirar a Grècia per adonar-se cap a on es decanta el seu futur -donades les evidents similituds de les condicions econòmiques i socials que ambdues pateixen-, ja què aprofitant el descontentament que la major part de la població viu actualment, és més fàcil que ideologies basades en la por i el populisme -com és el feixisme- creixin, es facin més visibles i en sigui més manifesta la seva presència, especialment entre els joves i les persones amb menys consciència de classe. Això es fa totalment evident amb fets que s'han produït des de l' inici de la crisis econòmica capitalista. Aquests són, entre d’altres, l’assassinat del jove antifeixista madrileny Carlos Palomino al 2007; l’atac terrorista amb gas lacrimògen perpetuat per la iniciativa feixista “España en Marcha” (format entre d'altres per Alianza Nacional, La Falange i Democracia Nacional) durant la diada en la seu de la Generalitat a Madrid; el descobriment dels dos neonazis del partit d’extrema dreta Movimiento Social Republicano infiltrats en la CGT; la intensitat i la freqüència de nous moviments neonazis a Tarragona, Barcelona i a altres ciutats, com el casal Tramuntana i el local Europa als barris del Clot i Gràcia respectivament, o l'arribada a les institucions de partits feixistes com España 2000 o Plataforma per Catalunya, que compren vots realitzant menjadors de caritat als que només hi pots accedir si presentes el DNI i no ets sospitós de ser estranger. Aquests menjadors, per suposat, no els financen amb els diners dels seus militants, sinó amb fons públics de la UE, és a dir, amb els nostres impostos.

Amb aquests fets es fa evident que la ultradreta espanyola segueix viva, organitzada i amb ànims de reestructuració, finançada com ha estat sempre pels impostos de l'Estat i per la gran burgesia, que tem el creixement i la intensificació dels moviments populars. Per això, els hi donen als feixistes totes les facilitats i absolucions judicials necessàries, mentre que els activistes socials i els militants antifeixistes i d’organitzacions polítiques sofrim una terrible repressió. Des dels morts a mans de la policia i dels grups parapolicials ultradretans, com Gustau Muñoz, Yolanda González, Mari Luz Nájera, Jorge Caballero... entre molts d'altres, passant pels centenars de presos polítics de l’Estat Espanyol, que sofreixen condemnes injustes que es van eternitzant cada cop més; seguint per les detencions i tortures que han patit nombroses persones pel simple fet d'assistir a una manifestació, o la violència policial a base de cops de porra i trets de pilotes de goma que s'exerceixen en aquesta, per acabar en la confiscació de material propagandístic de gran valor econòmic o la imposició de nombroses multes tan sols per realitzar manifestacions sense comunicar-les, com ha succeït, entre d'altres llocs, al col·lectiu de les Illes Balears del PCOE i al col·lectiu de Cazorla de la FJCE respectivament. En canvi, els feixistes que massacraven a la població amb el terror, les tortures i els afusellaments, segueixen vivint tranquils amb les seves fortunes, les seves fundacions finançades amb diners públics (l'exemple més clar es la Fundación Francisco Franco) i els seus càrrecs en l'aparell burocràtic de l'estat espanyol. A més, molts cops encara són homenatjats amb carrers, places i estàtues que porten el seu nom al llarg i ample de la geografia espanyola, i els únics judicis que pateixen no són a l'estat espanyol, sinó que ho han de fer a l'Argentina. Així és com la burgesia espanyola agraeix als feixistes els seus serveis al llarg de 40 anys de dictadura burgesa contra la classe obrera.

Per altra banda, també hem de tenir en compte que el feixisme no només té una cara, sinó que, depenent del territori i del moment històric, adopta una forma o una altra (mentre que a Alemanya Hitler parlava de la puresa de la raça, Franco a Espanya promulgava els valors del catolicisme, etc). Aquest fet complica el seu reconeixement. Els feixistes actuals en molts casos ja no s’abandera amb els seus ídols ni es declaren obertament feixistes, sinó que es tenyeixen d’un avantguardisme i pseudo-intelecutalisme ranci i disciplinari, basat en la xenofòbia i l'odi a la immigració, amb l’objectiu d’esquivar la criminalització, i així fer-se més accessible a les masses per tal d’acaparar part de la classe obrera, aprofitant el descontentament en què viu actualment. Així doncs, podem determinar que el feixisme, per molt que canviï el color del seu vestit, sempre segueix els mateixos patrons: és un moviment polític i social de caire imperialista, anticomunista i nacionalista que ressorgeix i creix com a conseqüència de les crisis capitalistes i de l'agudització de la lluita de classes; i que intenta acaparar els joves i obrers confosos i sense consciència de classe, i que és impulsat i finançat per l’oligarquia temorosa de ser derrocada, que busca mantenir els seus privilegis de classe tot frenant i aniquilant els moviments socials reivindicatius. Demostrat està, doncs, que per molt que es declarin anticapitalistes i antiglobalització, són simples caretes per intentar enganyar al proletariat de menys consciència política, doncs democràcia o feixisme, en el règim capitalista, no són més que dues cares de la mateixa moneda: la dictadura burgesa. El feixisme es i serà una realitat latent mentre existeixi el mode de producció capitalista en la fase imperialista, y la seva implementació respondrà a una varietat causes determinades, en última instància per la agudització de la lluita de classes. Es per aquest motiu que, l'única manera d'eliminar el feixisme per sempre més, es eliminant el seu creador, el capitalisme.

Els comunistes ni oblidem ni perdonem. No oblidem els abusos que al llarg de la història i fins avui dia es cometen contra nosaltres, ni perdonarem a qui els ha comès, ni a qui els ha finançat i els ha donat suport. La nostra solidaritat amb les víctimes dels milers i milers de morts per culpa del feixisme és imprescindible. Aquestes pallisses i assassinats les acabaran pagant quan el proletariat es revolti i els faci pagar tots els seus crims. És molt urgent evitar que se segueixin cometent actes semblants. El socialisme sempre ha de ser combatiu contra l’ imperialisme, contra el feixisme, contra tot allò que no defensi els interessos de la classe obrera i contra els enemics dels països lliures. Així va quedar patent durant la guerra civil espanyola, o també amb el major triomf contra el nazisme a Stalingrad l’any 43, a mans de la Unió Soviètica, amb Stalin com a Comandant en Cap de l'Exercit Roig d'Obres i Pagesos.

Com a comunistes, és essencial conscienciar les capes socials populars infectades d’ideologia burgesa per fer-les veure l'amenaça del feixisme, i els joves tenim una part important d'aquesta responsabilitat. Tant als instituts com a les universitats com a tot tipus de centre educatiu superior es contamina la visió del socialisme a les noves generacions amb dades totalment sesgades i sense fonament real, impedint molts cops la seva natural simpatica contra el socialisme, i a més tampoc s'explica les causes reals del sorgiment del feixisme, que no son altres que destruir i ofegar les poderoses organitzacions obreres que amenaçaven el poder burgés i que volien donar el poder al poble. Es aquesta, la nul·la consciència de clase en tots els àmbits de l'educació, la que favoreix que multitud de joves entrin a formar part d'organitzacions feixistes de tot tipus. Es per això que la tasca dels comunistes joves i estudiantes es conseguir organitzar assemblees d'estudiants al seus centres per organitzar una lluita estudiantil sostinguda hi ha on a poc a poc i amb exemple es vagi dotant de consciència de clase als alumnes i es vagi eliminant l'influència anticomunista que des de la Conselleria d'Educació s'imparteix. Aquesta es la millor manera de combatir el feixisme, amb socialisme.

Perquè el feixisme no torni a fer-se amb la insatisfacció social ni perpetuï els seus crims contra el poble i la classe treballadora, és el nostre deure construir els órgans de poder popular (l'ACDT, les assemblees d'estududiants i les aseemblees veinals) que units en un Front Únic del Poble i dirigits pel partit comunista estableixi el socialisme i acabi per sempre més amb el feixisme, el capitalisme i les injusticies socials. Aquesta és, sens dubte, la millor manera d'honrar els màrtirs del feixisme i del capitalisme arreu del món. 

Ni un pas enrere!

 

Federa't i lluita!

 

Construim poder popular!

 

FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA

Constituït el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya

dimarts, 31 de juliol del 2012 0 comentaris

El passat 23 de Juliol a Mataró es reuní el Plenari de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya; reunió en què s'aprovaren tres resolucions i s'escollí al Comitè Nacional de la Federació. Des del col·lectiu Joan Comorera de la FJCC us volem transmetre aquestes resolucions, que podeu trobar a la pàgina de la Federació a Catalunya, http://federaciocatalunya.tk/:

Resolució sobre la Constitució del Comitè Nacional:


"Avui, dia 23 de Juliol, a la ciutat de Mataró, es constitueix el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). La constitució del Comitè Nacional és un pas endavant per a la Federació, en tant que esdevè un salt qualitatiu per al desenvolupament, tant ideològic, com polític i organitzatiu, d’aquesta.
El Comitè Nacional estarà constituït per les següents comisions, les tasques de les quals seràn coordinades per la Secretaria Nacional:

  • Comissió d’organització i finances: s’encarregarà de l’organització dels militants i simpatitzants de la Federació, de l’establiment de nous col·lectius, relacions amb altres organitzacions, de l’organització d’actes, així com del finançament de la Federació.


  • Comissió d’agitació i propaganda: dissenyarà i el·laborarà tota la propaganda de l’organització: des d’octavetes i imatges fins a la maquetació de l’òrgan d’expressió, així com de la redacció dels articles que ompliran les pàgines de l’òrgan en qüestió. Ara bé, aquesta Comissió s’encarregarà únicament de dissenyar la propaganda a nivell general, a nivell de Catalunya. Evidentment, no substituirà el paper de les comissions d’agitació i propaganda de col·lectiu, la propaganda que surti de les quals ha de tenir un caràcter més concret, específic, a fi i efecte que aquesta pugui ser rebuda amb bons ulls pels joves i estudiants, per a que aquesta propaganda posi en el punt de mira els problemes concrets d’un col·lectiu d’estudiants o joves en concret, per a que els joves a qui vagi destinada puguin identificar-se amb el missatge.


  • Comissió de formació ideològica: al seu càrrec no només serà la formació ideològica i política de tots i cadascun dels camarades d’acord amb el pla de formació de la Federació, sinó que també serà la comissió que s’encarregarà de corregir, ideològicament parlant, tots els errors que puguin haver-hi als articles i comunicats. També prendrà part activa en el debat amb d’altres organitzacions, debats que es promouran des de la Federació, car entenem que el debat i la lluita entre les diverses concepcions que del marxisme-leninisme es tenen és un dels millors procediments per a combatre de manera implacable el revisionisme i l’oportunisme, en totes les seves vessants, així com per elevar, al mateix temps, el nivell polític i ideològic de la militància.


  • Comissió de moviment estudiantil: és l’equivalent de la comissió de moviment obrer del Partit, només que traslladat a l’àmbit dels estudiants. Les tasques d’aquesta comissió seran, doncs, coordinar l’actuació dels camarades al moviment estudiantil, vetllar per la construcció i consolidació de les assemblees d’estudiants al si dels centres d’estudis, ja siguin de secundària i batxillerat com universitats o altres centres.

Aquestes seran, a grans trets, les comissions que formaràn, per ara, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC). Amb el futur desenvolupament de la Federació i l’ingrès de joves obrers i estudiants a la mateixa, apareixeràn noves qüestions que la Federació haurà de tractar, com pot ser la qüestió del moviment obrer, la qual no ens hem de plantejar, car no contem a les nostres files amb joves obrers i suposaria una desviació d’esforços, quelcom que no podem permetre’ns."

Resolució sobre la qüestió nacional:


"Abans de tractar quelcom tant complex com és la qüestió nacional, és precís definir què entèn el socialisme científic per “nació”, quines característiques essencials considera aquest que presenta tota nació, a fi i efecte de poder ser considerada com a tal, car es tracta, com digué el camarada Lenin, d’un dels temes més importants del marxisme.
Així doncs, el Comitè Nacional de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya assumeix com a pròpia la definició de nació que el camarada Stalin va plantejar a la seva obra El marxisme i la qüestió nacional, car entenem que és una definició completa i que es fonamenta en els principis del socialisme cientíc:
Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta dins la comunitat de cultura.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.
La nació és un procès històric, amb un inici, un desenvolupament, i un final. Les nacions, doncs, no han existit sempre, ni són imperibles. Ara bé, si assegurem que les nacions són un procès històric, i evidentment ho són, han de tenir un començament, ha d’haver-hi alguna època històrica en què la nació comenci a despuntar.
Una de les premises del socialisme científic, en tant que la seva filosofia és el materialisme dialèctic, és la que Marx esbossà al Prefaci a la seva obraContribució a la crítica de l’economia política:
El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser sinó, pel contrari, l’ésser social és el que determina la seva consciència.” Karl Marx, Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política, 1859.
És a dir, que tot mode de producció genera un determinat tipus de consciència social. Ara bé, no de manera mecànica, sinó de manera gradual, car la creació d’aquesta consciència social es tracta d’un procés. De la mateixa manera que, per exemple, l’aparició del capitalisme no és uniforme, no és homogènia, l’aparició de la consciència que aquest mode de producció genera tampoc es dóna de manera automàtica, sinó que va penetrant gradualment dins la consciència social, combatent, moltes vegades, les antigues concepcions sorgides arran del mode de producció feudal.
És amb l’aparició del capitalisme que comença a parlar-se d’Estats-nació i de processos de formació nacional. No en va és a partir de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX que molts teòrics comencen a plantejar-se el fet nacional als seus assajos. Ara bé, això no vol dir que anteriorment no s’hagués fet servir el terme nació. S’havia fet servir, cert, però amb un significat diferent al que s’entèn avui dia: a l’època de l’Imperi romà, per exemple, nació eren totes aquelles tribus, germàniques en la seva majoria, que no havien estat sotmeses a l’autoritat de Roma; a les universitats medievals, on els ensenyaments es cursaven en llatí, els estudiants s’agrupaven per nacionalitats, segons el seu lloc de procedència.
En ambdòs casos trobem, doncs, una similitut: el terme nació servia per a designar a unes tribus o individus segons el seu lloc de procedència geogràfica, i res més. El concepte de nació que trobem a l’Edat antiga i medieval no va més enllà d’aquests fets. Tot i això, és ben segur que la consciència nacional va anar prenent les seves primeres formes, molt imperceptibles encara com per a ésser denominades consciència nacional, durant aquests primers temps.
Si les nacions, com hem vist, no van formar-se ni durant l’Edat antiga ni durant la medieval, és a dir, no van estar lligades al mode de producció esclavista ni feudal, això ens porta a la tesi segons la qual és durant el capitalisme que comencen a sorgir les nacions.
La nació no és simplement una categoria històrica, sinó una categoria històrica d’una determinada època, de l’època del capitalisme ascensional. El procès de liquidació del feudalisme i de desenvolupament del capitalisme és, al mateix temps, el procès en què els homes es constitueixen en nacions. Així succeeix, per exemple, a l’Europa occidental. Els anglesos, francesos, alemanys, italians, etcètera, es constituïren en nacions sota la marxa triomfal del capitalisme victoriós sobre el fraccionament feudal.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.
Així doncs, podem veure com les nacions comencen a afirmar-se com a realitat nacional a l’època del capitalisme ascensional, del capitalisme premonopolista. La classe que impulsa i dirigeix el capitalisme ascensional és la burgesia. És evident, doncs, que el desenvolupament de les nacions va de la mà del desenvolupament del capitalisme, que és impulsat per la burgesia.
El mercat és la primera escola en què la burgesia aprèn el nacionalisme.”Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.
Aquesta tesi és clau per a comprendre el nacionalisme en tant que element de la superestructura engendrada pel capitalisme en la seva fase premonopolista, ascensional. En tant que element de la superestructura, el sentiment nacional cala no només en la burgesia de cada país, sinó també, i sovint més profundament que en les classes explotadores, entre el proletariat i les classes populars.
I això és, evidentment, el que ha passat a Catalunya, a la nostra nació. El nacionalisme, impulsat primer per la burgesia catalana, ha calat entre les àmplies masses treballadores i joves del nostre país, fent que la lluita per l’alliberament nacional esdevingui quelcom que no podem ni hem de defugir.
Nosaltres no som nacionalistes. Nosaltres som internacionalistes, i pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.
Aquestes paraules del camarada Joan Comorera van ser justes en el seu moment i ho són en el moment actual. Per què només els internacionalistes podem i hem de resoldre el problema nacional? Perquè nosaltres enfoquem el problema nacional des del punt de vista de la classe obrera i dels sectors populars, perquè nosaltres ens basem en el socialisme científic a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, no només per comprendre-la, sinó per a poder transformar-la.
Avui dia no és cap enigma per ningú que l’oligarquia catalana es troba plenament integrada en la dictadura de classe de l’oligarquia financera espanyola. Les friccions que a vegades poden existir entre una i altra oligarquia constitueixen simples disputes pel que fa al repartiment dels beneficis.
Ara bé, l’oligarquia financera catalana, com tota classe social, no es troba exempta de contradiccions. Trobem al seu si dues tendències principals: l’obertament separatista, representada per grups com Democràcia Catalana o Solidaritat per la Independència, els quals aposten per una “Catalunya independent integrada dins de la Unió Europea”; i la regionalista, que únicament vol una quota major d’autogovern sense sortir de l’Estat espanyol, representada aquesta per CiU i alguns sectors del PSC. Hi ha una tercera tendència, vacil·lant, indecisa, que es troba entre ambdues posicions: parlaríem aquí d’ERC i de IC-V, que per la seva composició majoritàriament petit-burgesa, mantenen una posició vacil·lant pel que fa a la qüestió nacional.
El que és comú a totes elles és que utilitzen la qüestió nacional en benefici dels seus interessos de classe, en benefici dels interessos de la burgesia catalana. És una utilització de la qüestió nacional hipòcrita i oportunista, en benefici del capitalisme, de la dictadura de l’oligarquia financera sobre la classe obrera i els sectors populars de Catalunya.
És ben clara, doncs, la posició respecte la qüestió nacional que mantenen els diversos sectors de la burgesia catalana: la qüestió nacional els és indiferent, i l’utilitzaran únicament i exclusivament si l’ús d’aquesta comporta un augment dels beneficis i una major opressió sobre la classe obrera catalana.
Quina posició hem de tenir nosaltres, fills d’obrers, que en un futur engrossarem les files del proletariat? Primer de tot hem de definir, clarament, quin és el marc de la lluita de classes a l’Estat espanyol. Les agressions que la classe obrera rep al conjunt de l’Estat espanyol són dutes a terme per l’oligarquia financera de manera conjunta. Les agressions són a nivell estatal, per bé que després puguin accentuar-se a nivell nacional, com bé passa a Catalunya.
Si l’agressió de classe és, doncs, estatal, hem de respondre, també, dins aquest marc estatal. Però no només per això, sinó perquè limitar la nostra lluita pel socialisme i per l’alliberament nacional a Catalunya esdevindria una traïció cap al proletariat espanyol, i cap els altres proletaris d’altres nacions que es troben oprimits no només per l’oligarquia financera espanyola, sinó també per les seves respectives oligarquies financeres nacionals. Esdevindria, en definitiva, una renúncia al principi de l’internacionalisme proletari, quelcom que no estem disposats a fer.
Per a nosaltres, comunistes, el principi bàsic del qual es deriven els altres és aquest: el problema nacional i colonial ha d'ésser considerat sempre amb connexió indissoluble amb el problema general de la revolució proletària.” Joan Comorera, El problema de les nacionalitats a Espanya, 1942.
En tant que comunistes, busquem la revolució proletària, la dictadura del proletariat, que camini cap al comunisme. En tant que catalans, busquem l’alliberament nacional per a la nostra classe obrera en particular i per al poble de Catalunya en general.
Som ben conscients que sense el socialisme, l’alliberament nacional esdevindrà un canvi d’explotadors: un canvi d’un explotador espanyol per un de català. I nosaltres no busquem això, sinó que busquem el fi de les opressions: tant la social com la nacional, ambdues exercides per l’oligarquia financera, sigui espanyola o catalana.
Així doncs, entenem que el marc de la lluita de classes és estatal, i per a poder combatre hem d’enquadrar-nos en una organització estatal: aquesta és la FJCE. Aquest combat, però, té dues cares: per un costat, l’alliberament social, el derrocament del capitalisme i la instauració del socialisme, de la dictadura del proletariat; per l’altre, l’alliberament nacional, la llibertat per a que la classe obrera catalana devingui en classe nacional i pugui determinar lliurement el seu destí, exercint el dret a l’autodeterminació de les nacions, que és, en última instància, el dret a la separació política i a esdevenir un Estat independent.
El socialisme no esdevindrà complet sense l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions; el dret democràtic a l’autodeterminació de les nacions no esdevindrà complet sense el socialisme."

Resolució sobre els presos polítics:


"Tot Estat és un instrument de repressió en mans d’una classe social que l’empra per a oprimir d’altres classes, a fi i efecte d’imposar els seus interessos per sobre dels d’aquestes. Aquesta tesi marxista és completament certa, i és quelcom que pot veure’s dia a dia. Per posar un exemple recent, des de l’última vaga general realitzada el 29 de Març passat, han estat detingudes, només a Catalunya, més d’un centenar de persones.
Davant aquesta onada repressiva, molta gent s’ha posat les mans al cap i s’ha indignat dient: “Ja tornem a tenir presos polítics.” Nosaltres, com a comunistes, hem de respondre amb un NO clar i ferm: no tornem a tenir presos polítics, tenim més presos polítics.
Els presos polítics en aquest país porten existint des del 1939 fins avui dia. La mal anomenada transició, que va ser, en definitiva, un rentat de cara del règim feixista davant la crescuda que estava tenint el moviment obrer i comunista l’Estat espanyol, no va donar l’amnistia tantes vegades demanada per les masses, sinó que va alliberar uns quants presos, mentre que en va mantenir d’altres a la presó, intensificant la repressió sobre ells: tortures, maltractaments de tot tipus, dispersió de presos i aïllament respecte les famílies van ser mesures que els carcellers del règim sobre els presos polítics, arribant moltes vegades fins a l’extermini físic del pres en qüestió.
Cert és que, al Codi Penal, no es contempla legalment la pena de mort ni la cadena perpètua. Però la realitat és una altra: tortures que acaben en assassinats i llargues condemnes a les quals succeeixen unes altres amb càrrecs tant inexistents com el d’”autor por omisión”, aplicat al Camarada Arenas, Secretari General del Partit Comunista d’Espanya (reconstituït) [PCE(r)], en relació amb el segrest de l’empresari Publio Cordón per part dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO).
Però això no és tot: no només es condemna a aquests lluitadors a morir entre reixes, allunyats dels seus companys i de la seva família, també se’ls nega l’assistència mèdica, com moltes vegades han denunciat els presos polítics del PCE(r), per exemple. Així doncs, es donen casos de presos amb greus malalties degeneratives, que precissarien d’un tractament mèdic immediat el qual se’ls nega, que resten agonitzants a les masmorres de l’Estat.
Tot i això, la repressió contra els comunistes no s’atura a les presons: exemples recents són el del militant de Red Roja detingut a Cadis i el dels tres militants de la FJCE brutalment copejats i apallissats per la Policia Nacional a Jaén.
Però l’oligarquia financera, que va veient com la seva dictadura de classe trontolla davant les explosions espontànies de ràbia de les masses, ja no es contenta amb empresonar a comunistes, anarquistes, independentistes i antifeixistes en general; ara empresona fins i tot a sindicalistes, com és el cas de Laura Gómez, militant de la CGT empresonada arran de la Vaga General del passat 29 de Març.
Des de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya ens solidaritzem amb tots els presos polítics i exigim la seva immediata llibertat."


L'heroica lluita dels miners: exemple de resistència i dignitat

dimecres, 20 de juny del 2012 0 comentaris


L'heroica lluita dels miners: exemple de resistència i dignitat



Amb aquestes línies que segueixen, així com ja ho hem fet anteriorment amb diverses imatges, volem donar tot el nostre recolzament i els nostres ànims als companys miners, que no desisteixen en la seva lluita, que dura ja més de 20 dies i està a punt d'assolir el mes d'heroica resistència pel seu futur i el dels seus fills; el mes de continus enfrontaments contra les forces de repressió del règim, que, com enviar antiavalots d'altres punts de l'Estat no sembla suficient, ara es dedica a fer maniobres militars a les comarques mineres, en una clara provocació cap als companys miners.

La lluita dels miners, però, està destinada al fracàs sense la unió de tota la classe obrera; perquè l'ofensiva no és només contra els obrers de la mineria, l'ofensiva és ja generalitzada: l'oligarquia financera de l'Estat espanyol ataca, de manera sistemàtica, al proletariat, sigui quina sigui la seva nacionalitat, i sigui quina sigui la seva branca industrial.

Aquest és un combat que ens incumbeix a tots, un combat que no podem defugir, car esdevindríem còmplices de l'Estat terrorista i de la seva ofensiva generalitzada contra el conjunt de la classe obrera.

Li queda alguna sortida, al proletariat, davant aquesta ofensiva monstruosa que l'oligarquia financera i les seves titelles, els polítics, estan llançant sobre tots nosaltres? Evidentment que sí! La sortida que té el proletariat és només la lluita organitzada i disciplinada contra l'actual sistema d'explotació i opressió, en que cada cop menys mans acumulen la riquesa que tots nosaltres, els treballadors, produïm.

Aquesta lluita organitzada i disciplinada del proletariat no pot quedar, de cap de les maneres, limitada només a l'àmbit concret, a l'àmbit sindical: com hem dit més amunt, el conflicte no és ja de tal o qual empresa o de tal o qual sector; no: el conflicte és de tota la classe obrera, i com a classe hem de respondre.

És hora, doncs, d'organitzar-se, és hora de fondre tots els Comitès d'Empresa, Delegats de personal, Assemblees de Treballadors i Assemblees Populars en un Front Únic del Poble que, dirigit pel Partit Comunista, esclafi el capitalisme i ens porti a la dictadura del proletariat, a la nostra societat, la dels treballadors, al socialisme.

Visca la lluita dels miners!

Visca la lluita de la classe obrera!

Per l'Assemblea de Comitès, Delegats i Treballadors (ACDT)!

Pel Front Únic del Poble (FUP)!

SOCIALISME O BARBÀRIE!

FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

---------------------------------------


La heroica lucha de los mineros: ejemplo de resistencia y dignidad





Con estas líneas que siguen, así como ya lo hemos hecho anteriormente con varias imágenes, queremos dar todo nuestro apoyo y nuestros ánimos a los compañeros mineros, que no desisten en su lucha, que dura ya más de 20 días y está a punto de lograr el mes de heroica resistencia por su futuro y el de sus hijos; el mes de continuos enfrentamientos contra las fuerzas de represión del régimen, que, como enviar antidisturbios otros puntos del Estado no parece suficiente, ahora se dedica a hacer maniobras militares a las comarcas mineras, en una clara provocación hacia los compañeros mineros.

La lucha de los mineros, sin embargo, está destinada al fracaso sin la unión de toda la clase obrera; porque la ofensiva no es sólo contra los obreros de la minería, la ofensiva es ya generalizada: la oligarquía financiera del Estado español ataca, de manera sistemática, al proletariado, sea cual sea su nacionalidad, y sea cual sea su rama industrial.

Este es un combate que nos incumbe a todos, un combate que no podemos rehuir, puesto que aconteceríamos cómplices del Estado terrorista y de su ofensiva generalizada contra el conjunto de la clase obrera.

¿Le queda alguna salida, al proletariado, ante esta ofensiva monstruosa que la oligarquía financiera y sus títeres, los políticos, están lanzando sobre todos nosotros? ¡Evidentemente que sí! La salida que tiene el proletariado es sólo la lucha organizada y disciplinada contra el actual sistema de explotación y opresión, en que cada vez menos manos acumulan la riqueza que todos nosotros, los trabajadores, producimos.

Esta lucha organizada y disciplinada del proletariado no puede quedar, de ninguna de las maneras, limitada sólo al ámbito concreto, al ámbito sindical: cómo hemos dicho más arriba, el conflicto no es ya de tal o cual empresa o de tal o cual sector; no: el conflicto es de toda la clase obrera, y como clase tenemos que responder.

Es hora, pues, de organizarse, es hora de fundir todos los Comités de empresa, Delegados de personal, Asambleas de Trabajadores y Asambleas Populares en un Frente Único del Pueblo que, dirigido por el Partido Comunista, aplaste el capitalismo y nos lleve a la dictadura del proletariado, a nuestra sociedad, la de los trabajadores, al socialismo.


¡Viva la lucha de los mineros!

¡Viva la lucha de la clase obrera!

¡Por la Asamblea de Comités, Delegados y Trabajadores (ACDT)!

¡Por el Frente Único del Pueblo (FUP)!

¡SOCIALISMO O BARBARIE!

FEDERACIÓN DE JÓVENES COMUNISTAS DE CATALUÑA (FJCC)


La condemna indefinida de la classe treballadora

diumenge, 10 de juny del 2012 0 comentaris


La condemna indefinida de la classe treballadora


Avui, dissabte 9 de Juny, els treballadors hem d'aguantar un altre brutal atac de la burgesia europea, una altra soga més al coll de les presents i futures generacions que, amb la suor del seu treball, hauran de pagar aquest atracament que camuflen com un rescat a tot el país, quan no és més que una injecció de diners públics, de tots nosaltres, per a les entitats bancàries, centres de poder econòmic del capitalisme i culpables d'aquesta situació.


Els obrers, joves i veterans, no donem crèdit. És inconcebible que la classes treballadores hagin de carregar amb la llosa d'un “préstec” tan enorme, que a més, no va a parar ni tan sols a nosaltres mateixos, condemnant també a la joventut obrera i estudiant, d'avui i de demà, a estar hipotecada per a tota la vida per la cobdícia d'aquests criminals. Aquesta és l'única paraula que pot definir aquest sistema: CRIMINAL, que dedica més de 100.000 milions d'euros a salvar a la banca espanyola, quan amb tan sol un 45% d'aquests diners podria bastar per eradicar totalment la gana al món.



Per si no fos poc, les titelles de la burgesia, els gossos lacais d'aquests criminals, titllen aquestes mesures com la salvació per tots nosaltres. Ens venen aquest atracament com si fos el negoci del segle, com si el capitalisme estigués regalant-nos un salvavides a totes les famílies asfixiades per la crisi.



Què sabran ells de crisi!? Què sabran ells de l'agonia que sofreix la classe obrera per arribar a fi de mes!? Com poden tenir tan poca vergonya i especular amb el nostre futur i el dels nostres fills!?



Cal parar-los els peus! L'avarícia del capitalisme tocarà la seva fi només quan la classe treballadora s'adoni que el capitalisme ens necessita, però nosaltres a ell no ho necessitem per absolutament gens. Què és la classe treballadora? TOT Què aporta el capitalisme a la classe treballadora? GENS, tan sols gana, misèria i explotació.



Des de la FJCC, volem fer una crida a la joventut obrera perquè s'organitzi en el Front Únic del Poble, perquè sigui capaç de crear un poder propi, obrer, democràtic i de classe, capaç de plantar cara a les decisions de la burgesia nacional i internacional.


NO ÉS RESCAT, ÉS ESCLAVITUD!


EL FUTUR DE LA JOVENTUT OBRERA ÉS EL SOCIALISME!



FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)

L'Estat Terrorista ensenya la seva veritable cara [Català i Castellà]

dimarts, 10 d’abril del 2012 0 comentaris

L'Estat Terrorista ensenya la seva veritable cara


El dilluns passat vam poder conèixer l'últim crim de l'Estat Terrorista espanyol: l'assassinat impune d'Iñigo Cabacas Liceranzu, que va rebre una pilota de goma al cap després del partit entre l'Athletic de Bilbao i el Schalke 04.



Després del partit, quatre furgons dels antidisturbis bascos van aparèixer, i diversos Ertzaintzas, armats amb escopetes i amb el rostre completament cobert, van sortir d'ells. No van trigar molt a començar la cacera contra els afeccionats: amb prou feines en uns minuts, els mastins del capital havien començat a disparar als allí presents, impactant un dels projectils (aquestes criminals bales de goma que tants ulls han destrossat a Barcelona) al cap d'Iñigo, destrossant-li el cervell i deixant-lo en un estat de coma fins al dilluns, en què va morir.



Sembla que la pràctica tan comuna que empren els Mossos d'Esquadra consistent a disparar al capdavant (provocant com a resultat d'això la destrossa de diversos ulls) està creant escola: també l'empra l'Ertzaintza, i a més a una distància *irrisoria (entre vint i trenta metres de distància), solament que amb resultats més nefasts: en comptes d'ulls, esbiaixen vides.



Un Estat que, de manera sistemàtica i arbitrària, utilitza als seus gossos, les Forces de (in)Seguretat per reprimir i assassinar no solament a qui gosi alçar la veu contra ell, sinó ja contra qualsevol persona de manera indiscriminada, com en els pitjors temps del feixisme, no pot ni ha de representar-nos a nosaltres: treballadors, camperols, estudiants, immigrants, jubilats, en definitiva, al poble. 



Un sistema, el capitalista, que en la seva fase més pútrida i agonitzant, necessita practicar el terrorisme d'Estat per mantenir-se en peus, no pot ser més que un anacronisme: un sistema que hauria d'haver caigut ja fa temps.



Però el sistema no caurà sol: serà necessària la força del poble, de totes les classes socials que l'integren, per derrocar-lo a baix: la unió de les Assemblees de Treballadors a les fàbriques i treballs amb les Assemblees Populars als barris, les Assemblees d'Estudiants en instituts i universitats i les Assemblees de Camperols i Jornalers a les terres i camps, la unitat dels quals doni lloc al Front Únic del Poble, que, dirigit pel Partit Comunista, acabi amb aquesta podrida societat capitalista i ens condueixi al socialisme, amb el nord posat en la societat sense classes, sense explotació de l'home per l'home, en el comunisme.


IÑIGO, NI OBLIT NI PERDÓ!


ESTAT ESPANYOL, ESTAT TERRORISTA!



PEL FRONT ÚNIC DEL POBLE!



COL·LECTIU JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓ DE JOVES COMUNISTES DE CATALUNYA (FJCC)


------------------------------------------------------------------------------------------------------------


El Estado Terrorista enseña su verdadera cara

El lunes pasado pudimos conocer el último crimen del Estado Terrorista español: el asesinato impune de Iñigo Cabacas Liceranzu, que recibió una pelota de goma en la cabeza después del partido entre el Athletic de Bilbao y el Schalke 04.

Después del partido, cuatro furgones de los antidisturbios vascos aparecieron, y varios Ertzaintzas, armados con escopetas y con el rostro completamente cubierto, salieron de ellos. No tardaron mucho en empezar la cacería contra los aficionados: apenas en unos minutos, los mastines del capital habían empezado a disparar a los allí presentes, impactando uno de los proyectiles (esas criminales balas de goma que tantos ojos han destrozado en Barcelona) en la cabeza de Iñigo, destrozándole el cerebro y dejándolo en un estado de coma hasta el lunes, en que murió.

Parece que la práctica tan común que emplean los Mossos d'Esquadra consistente en disparar a la cabeza (provocando como resultado de ello el destrozo de varios ojos) está creando escuela: también la emplea la Ertzaintza, y además a una distancia irrisoria (entre veinte y treinta metros de distancia), solo que con resultados más nefastos: en vez de ojos, sesgan vidas.

Un Estado que, de manera sistemática y arbitraria, utiliza a sus perros, las Fuerzas de (in)Seguridad para reprimir y asesinar no solo a quién ose alzar la voz contra él, sino ya contra cualquier persona de manera indiscriminada, como en los peores tiempos del fascismo, no puede ni debe representarnos a nosotros: trabajadores, campesinos, estudiantes, inmigrantes, jubilados, en definitiva, al pueblo. 


Un sistema, el capitalista, que en su fase más pútrida y agonizante, necesita practicar el terrorismo de Estado para mantenerse en pie, no puede ser más que un anacronismo: un sistema que debería haber caído ya hace tiempo.


Pero el sistema no caerá solo: será necesaria la fuerza del pueblo, de todas las clases sociales que lo integran, para echarlo abajo: la unión de las Asambleas de Trabajadores en las fábricas y curros con las Asambleas Populares en los barrios, las Asambleas de Estudiantes en institutos y universidades y las Asambleas de Campesinos y Jornaleros en las tierras y campos, cuya unidad conforme el Frente Único del Pueblo, que, dirigido por el Partido Comunista, acabe con ésta podrida sociedad capitalista y nos conduzca al socialismo, con el norte puesto en la sociedad sin clases, sin explotación del hombre por el hombre, en el comunismo.

¡IÑIGO, NI OLVIDO NI PERDÓN!

¡ESTADO ESPAÑOL, ESTADO TERRORISTA!

¡POR EL FRENTE ÚNICO DEL PUEBLO!

COLECTIVO JOAN COMORERA DE LA FEDERACIÓN DE JÓVENES COMUNISTAS DE CATALUÑA (FJCC)

Solidaritat amb els estudiants detinguts a la Vaga General [Català i Castellà]

divendres, 6 d’abril del 2012 0 comentaris

Des del Col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC) ens solidaritzem amb el Dani i l'Isma, els dos companys membres de l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) que van ser detinguts a Barcelona per secretes durant la passada Vaga General, el 29 de Març.

Se'ls acusa, entre d'altres càrrecs, de violència als carrers i de desordres públics; càrrecs, que, per altra banda, són completament falsos, ja que els companys en qüestió es trobaven camí de l'assemblea del barri de Les Corts.

Aquest cas no és pas puntual: l'Estat espanyol que, com tot Estat que es troba en la fase superior del capitalisme, tendeix cap a la reacció, està efectuant una escalada repressiva, accentuada des de l'arribada al govern dels representants de la burgesia regionalista: CiU.

La repressió que l'Estat exerceix sobre la classe obrera en particular i sobre el poble en general és, a la vegada, arbitrària i selectiva: arbitrària per atemorir al poble amb l'objectiu que aquest deixi fer i desfer a l'oligarquia, per tal que aquesta, enmig d'una crisi estructural del sistema, intenti buscar la perpetuació del seu sistema d'explotació; i selectiva per tal d'impedir que el moviment obrer i popular a l'Estat espanyol quedi sense lideratge, eliminant així als seus líders més destacats: sindicalistes, líders camperols, membres d'associacions de veïns, comunistes, etcètera.

L'oligarquia, que veu cada vegada més aprop la data de l'esfondrament del seu sistema d'explotació, intenta aferrar-se de totes les maneres possibles al poder polític, a la seva dictadura de classe. Per a mantenir el seu domini sobre d'altres classes socials i nacions oprimides, l'oligarquia, tant espanyola com catalana, no dubta a fer servir tots els recursos que troba al seu abast:  multes, detencions arbitràries, violència policial, sentències judicials, exterminis carceraris i un llarg etcètera.

El que sí és obvi és que l'oligarquia no cedirà en la seva escalada repressiva contra tot aquell que s'oposi al seu sistema de dominació, a la seva dictadura de classe. L'única manera que ens queda per a derrocar a l'oligarquia i acabar amb la seva repressió és la revolució socialista, que ens dugui a una societat on no hi hagi explotadors ni explotats, una societat on el lliure desenvolupament de cadascú condicioni el lliure desenvolupament de tots.

Així doncs, unes institucions (ajuntaments, parlament, congrès dels diputats) que impulsen la repressió i amparen a aquells que l'executen, no representa ni pot representar al poble; l'únic camí que ens queda és el d'organitzar els nostres propis òrgans de poder: assemblees d'estudiants a instituts i universitats, assemblees de treballadors a les fàbriques i centres de treball, assemblees de pagesos al camp i assemblees populars a barris i ciutats, que unides conformin el Front Únic del Poble, òrgan de poder obrer i popular que representarà únicament i exclusivament els interessos del poble, i no el d'un grapat d'especuladors financers i empresaris.

Llibertat pel Dani i l'Isma!

Cap agressió sense resposta!

Pel Front Únic del Poble!

Col·lectiu Joan Comorera de la Federació de Joves Comunistes de Catalunya (FJCC)


-----------------------------------------------------------------------------

Desde el Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC) nos solidarizamos con Dani e Isma, los dos compañeros miembros de la Asociación de Estudiantes Progresistas (AEP) que fueron detenidos en Barcelona por secretas durante la pasada Huelga General, el 29 de Marzo.

Se les acusa, entre otros cargos, de violencia callejera y de desórdenes públicos; cargos, que, por otro lado, son completamente falsos, puesto que los compañeros en cuestión se encontraban camino de la asamblea del barrio de Las Cortes.

Este caso no es puntual: el Estado español que, como todo Estado que se encuentra en la fase superior del capitalismo, tiende hacia la reacción, está efectuando una escalada represiva, acentuada desde la llegada al gobierno de los representantes de la burguesía regionalista: CiU.

La represión que el Estado ejerce sobre la clase obrera en particular y sobre el pueblo en general es, a la vez, arbitraria y selectiva: arbitraria para atemorizar en el pueblo con el objetivo que este deje hacer y deshacer a la oligarquía, para que esta, en medio de una crisis estructural del sistema, intente buscar la perpetuación de su sistema de explotación; y selectiva para impedir que el movimiento obrero y popular en el Estado español quede sin liderazgo, eliminando así a sus líderes más destacados: sindicalistas, líderes campesinos, miembros de asociaciones de vecinos, comunistas, etcétera.

La oligarquía, que ve cada vez más cerca la fecha del derrumbamiento de su sistema de explotación, intenta aferrarse de todas las maneras posibles al poder político, a su dictadura de clase. Para mantener su dominio sobre otras clases sociales y naciones oprimidas, la oligarquía, tanto española como catalana, no duda a usar todos los recursos que encuentra a su alcance: multas, detenciones arbitrarias, violencia policial, sentencias judiciales, exterminios carcelarios y un largo etcétera.

Lo que sí es obvio es que la oligarquía no cederá en su escalada represiva contra todo aquel que se oponga a su sistema de dominación, a su dictadura de clase. La única manera que nos queda para derribar a la oligarquía y acabar con su represión es la revolución socialista, que nos lleve a una sociedad donde no haya explotadores ni explotados, una sociedad donde el libre desarrollo de cada cual condicione el libre desarrollo de todos.

Así pues, unas instituciones (ayuntamientos, parlamento, congreso de los diputados) que impulsan la represión y amparan a aquellos que lo ejecutan, no representa ni puede representar al pueblo; el único camino que nos queda es el de organizar nuestros propios órganos de poder: asambleas de estudiantes en institutos y universidades, asambleas de trabajadores en las fábricas y centros de trabajo, asambleas de campesinos en el campo y asambleas populares en barrios y ciudades, que unidas conformen el Frente Único del Pueblo, órgano de poder obrero y popular que representará única y exclusivamente los intereses del pueblo, y no el de un puñado de especuladores financieros y empresarios.

¡Libertad para Dani e Isma!

¡Ninguna agresión sin respuesta!

¡Por el Frente Único del Pueblo!

Colectivo Joan Comorera de la Federación de Jóvenes Comunistas de Cataluña (FJCC)

 
Federación de Jóvenes Comunistas de España